Camps vs. Cañellas

La dimissió del president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, s’assembla com una gota d’aigua amb una altra amb la que es va produir l’any 1995 a les Illes Balears, quan va dimitir Gabriel Cañellas. En tots dos casos hi ha un procés judicial obert per corrupció (el de Camps, encara no conclòs; Cañellas va ser declarat culpable… però prescrit). Ambdós acaben dimitint no tant per la crítica de l’oposició i de l’opinió pública, sinó per la pressió dels capitosts seu propi partit, justament perquè en tots dos casos la prioritat és que res no faci ombra a la carrera cap al poder del seu líder estatal –ells en diuen nacional. Tant Aznar com Rajoy necessiten aquesta mena de sacrificis per apuntalar el seu esprint cap a la Moncloa.

En tots dos casos, les possibilitats de guanyar les eleccions estatals (Aznar les va guanyar; Rajoy ho pot fer) són afavorides pel descrèdit d’un PSOE encara en el poder, però amb gravíssimes dificultats per mantenir-se surant enmig de la tempesta d’una crisi econòmica amb derivacions polítiques. És obvi que la crisi de 1993 no té punt de comparació amb la d’avui, però hi ha una semblança: ni Felipe González ni Rodríguez Zapatero no van saber maniobrar a temps per capejar les onades que els venien a sobre, i el principal partit de l’oposició —el PP les dues vegades— n’acaba essent el gran beneficiari. Rajoy encara ha de guanyar, però si ho fa, es podrà dir d’ell allò mateix que es va dir d’Aznar: que no guanyen per mèrits propis, sinó pels desmèrits del contrari. No s’explica, sinó, que un Rajoy que obté tan mala valoració en tots els baròmetres sociològics pugui tenir les expectatives d’intenció de vot que té.

En definitiva, i tornem a Camps i Cañellas, la qüestió és fer sacrificis d’etapa per no baixar posicions en la classificació general i, en el pitjor dels casos, comprometre la victòria en el tour. El missatge que es pretén donar és que el candidat estatal està compromès amb la regeneració política, i que està disposat a tallar en sec els casos de corrupció. Però de debò és així? Jo no m’ho crec. De fet, Rajoy i els seus lloctinents han demostrat aquests dies que el sacrifici de Camps és per donar exemple, no perquè creguin en la seva culpabilitat, o perquè pensin que un líder polític s’ha de comportar en els afers públics d’una altra manera.

Crec, per tant, que es tracta d’un gest escènic, pura maniobra d’imatge, simple truc de prestidigitació. Després de Cañellas va venir Cristòfol Soler, i les seves tímides intencions reformistes van causar la seva decapitació pel mateix aparell que havia fet dimitir Cañellas. El recanvi es va dir Jaume Matas, d’infausta memòria. Què vindrà després de Francisco Camps? S’obre per al PP del País Valencià el temps d’un president més aclarit, transparent i higiènic? El temps ho dirà, però ara mateix ho dubto moltíssim. Quan Aznar va haver aconseguit el poder, els vells vicis de la dreta més fosca van emergir a tot l’estat com la gespa segada torna a créixer en un terreny ben regat. Quan Rajoy hagi aconseguit el poder i la pell de brau s’hagi convertit en un toro blau, coneixerem el final de la faula de la regeneració democràtica.

La trampa del “sí a tot”

El nou conseller balear de turisme, Carlos Delgado, ha vingut a Menorca per oficialitzar el canvi de règim en matèria turística. Segons diu, ara toca passar del “no a res” dels anteriors governants —sobretot el PSM: la cantarella d’anomenar-lo “el partit del no” ja és vella—, a l’era del “sí a tot”, remei infal·lible per sortir de la crisi i garantia d’èxit per a tots els emprenedors. Jo crec, i vull argumentar-ho, que ni abans estàvem en el “no a res”, ni ara entrarem en el “sí a tot”; i que si en tot cas hi anéssim a parar, el pronòstic seria esfereïdor.

Consti que som un convençut de la necessitat de simplificar la burocràcia i agilitar els procediments administratius, de promoure noves experiències productives, de facilitar que les bones idees dels emprenedors es puguin posar en pràctica, i de procurar que tota l’administració funcioni com una palanca a favor de l’acció, i no com un fre o una barrera. Això comporta la necessitat de fer reformes, està clar. Una altra cosa ben distinta és aprofitar que els tests s’assemblen a les olles per eliminar, en nom de la flexibilització dels procediments, uns criteris clars i selectius que tot govern ha de tenir per encaminar els projectes privats amb prudència i visió de país, i que impliquen assumir que no tot s’hi val.

Sota la denúncia d’un pretès “no a res”, sovint hi ha la intenció d’alguns —una minoria— de promoure projectes que estan fora del consens, del marc d’ordenament general que Menorca o les Illes Balears s’han donat per a la seva activitat econòmica. Si un promotor immobiliari presenta projectes per construir dins ANEIs, òbviament tindrà la sensació que li diuen que no a tot. Li haurien de dir que sí?

El presumpte “sí a tot” té un grandíssim perill: obrir la veda de la lliure competència sense cap mena de criteri per defensar i protegir les persones i les empreses que vivim i treballam a Menorca. Agafem l’exemple del comerç: si no hi ha cap tipus de restricció perquè s’estableixin a Menorca grans superfícies o franquícies de grans grups, el comerç local té els dies comptats. Algú dirà que som els clients els qui hem d’escollir. Mentre puguem, és clar. El dia que la política de terra cremada que practiquen les grans cadenes de distribució hagi capolat els petits botiguers, haurem acabat de poder escollir. I, a més, allà on abans hi havia un sector productiu d’autònoms, empreses familiars i PIMEs, només hi hauria assalariats amb els baixos ingressos característics de les grans cadenes de consum. És aquest el futur que volem per al comerç de Menorca? Jo, francament no. I em sembla molt bé que les nostres administracions —ajuntaments, Consell, Govern— articulin mecanismes de protecció del petit comerç. Només faltaria.

El mateix pot passar amb el “sí a tot” del conseller Delgado en matèria turística. Si es permet que qualsevol, sense cap control ni encaminament, pugui realitzar a Menorca les inversions turístiques que més li convenguin, en un futur no massa llunyà tindrem una empresa turística local desapareguda. Qui podrà competir amb la capacitat inversora, de gestió de preus, captació de clients i posició de predomini dins el mercat si no hi ha cap criteri per decidir què és prioritari, què és secundari i què és nociu? Què quedaria quan s’hagués dit “sí a tot”, i els qui no haguessin pogut resistir la competència dels gegants turístics se n’haguessin anat per avall?

El “sí a tot” és una trampa mortal. A curt termini apareix com la benedicció de la lliure competència, però ràpidament es transforma en un camí avantatjós per als qui estan més ben situats: és el camí més ràpid per assegurar que el peix gros es mengi el petit. Jo no vull que els meus governants diguin que sí a tot, sinó un “sí” ben gros als projectes que ajudin a desenvolupar una Menorca equilibrada, justa, sostenible i nostra, i un “no” igualment clar i rotund als projectes que posin en perill aquestes fites.

L’èxit de Menorca com a destinació turística de futur no passa pel “sí a tot”, sinó pel sí condicionat i selectiu a aquells projectes que ajudin a fer de la nostra illa un lloc especial, una destinació amb caràcter propi i irrepetible. I això passa per garantir, entre altres requisits (territorials, ambientals, socials) que l’empresa local menorquina pugui continuar existint, i que els menorquins no quedem condemnats a convertir-nos tots plegats en un exèrcit d’assalariats de baix cost d’unes firmes que no sabem de qui són ni a qui serveixen, i que el dia que el nas els digui que hi ha més beneficis a un altre indret, deixin d’invertir aquí i ens deixin a tots amb un somriure estúpidament congelat als llavis.

Platges de foto, fotos de platges

A l’arxipèlag de les Illes Salomó, a l’est de Papua Nova Guinea, hi viu un home peculiar, famós i respectat per la seva gent. Respon al nom de Blaze, i és caçador de taurons. Ho fa a la manera tradicional del seu poble: sol enmig de la mar, amb una petita canoa al rem, invocant els taurons amb un corn, i enfrontant-se de tu a tu amb el més temible caçador de l’oceà. Quan ha aconseguit atreure un tauró ran de la canoa amb una esca de carn, amb una perícia increïble passa un llaç de corda pel cap de l’animal, i l’estreny fins que, esgotat, el tauró es rendeix. Però el més sorprenent és que al final, Blaze afluixa el llaç i allibera la bèstia, que fuig esperitada mar endins. Per què? Blaze ho té clar: “els meus avantpassats mataven els taurons per menja-se’ls, però si jo avui en dia fes el mateix, contribuiria a la seva extinció, perquè en queden pocs”. Blaze està compromès amb la supervivència de la cultura de la invocació de taurons, i això implica mantenir els taurons amb vida. “Em preocupen les generacions futures”, diu Blaze, “perquè sense taurons, el nostre estil de vida s’estingirà”.

Blaze és un home analfabet però savi, capaç de llegir i entendre la naturalesa, i això li garanteix la continuïtat de la seva cultura, del seu mode de vida.

A Menorca, aquest estiu el Consell Insular ha ordenat la retirada d’alga de les platges verges, començant per Macarella i Son Saura. L’argument dels nous governants de la primera institució menorquina és que volen facilitar les coses als banyistes, i que trobin les platges tal i com surten a les fotos. És el triomf de la publicitat sobre la veritat. És la prevalença del guany ràpid per damunt del seny, perquè és obvi que la mirada a curt termini pot hipotecar els beneficis de futur. És l’hegemonia de l’estètica sobre l’ètica, de l’aparença sobre la realitat, de la política mal entesa (ho faig perquè comand) sobre el govern ben entès (ho faig perquè és bo), amb el menyspreu més absolut envers els criteris tècnics i científics.

No saben que les algues seques aguanten l’arena de les platges? No veuen que les darreres dècades moltes platges de Menorca han perdut una quantitat enorme d’arena, fins a desfigurar la seva fesomia, coincidint amb les neteges de d’alga o amb la seva reducció, afavorida per la navegació? Amb l’excusa de voler mostrar unes platges de foto, tal vegada ens deixaran només amb fotos de platges que un dia van existir, i que la ignorància va condemnar.

Acabam de veure la primera animalada ambiental del nou govern de Menorca. L’alegria i fermesa amb què l’han perpetrada pot ser un anunci de moltes coses lletges que poden venir.

On et cercaré, Senyor?

Senyor, si no ets aquí, on et cercaré estant absent?
Si ets pertot arreu,
com així no descobresc la teva presència?
Cert, tu habites en una llum inaccessible,
però, on és aquesta inaccessible claror?
Qui m’hi conduirà perquè t’hi vegi?
I llavors, amb quins signes, en quina fesomia et cercaré?
No t’he vist mai, Senyor, Déu meu; no et conec la cara…

Ensenya’m a cercar-te i mostra’t a qui et cerca,
perquè jo no puc anar-te a cercar a no ser que tu m’ensenyis,
i jo no et puc trobar si tu no et manifestes.

Desitjant, et cercaré;
et desitjaré, cercant;
estimant, et trobaré,
i trobant-te t’estimaré.

Sant Anselm de Canterbury, 1035-1109.

La fal·làcia del dèficit públic

S’ha acabat el famós debat sobre l’estat de l’estat, que altres, ves per on, anomenen sobre el estado de la nación, i una de les propostes de Zapatero ha estat la imposició d’un sostre de despesa als governs autonòmics. A hores d’ara encara no sabem si serà una proposta estrella o estrellada, perquè al final no s’ha concretat i es deixa per al que queda de legislatura.

Instal·lats com esteim en el dogma de la retallada de la despesa pública, la proposta ha estat ben acollida pels analistes d’aquesta criatura difusa i ombrívola anomenada els mercats, així com pels mitjans de comunicació espanyols, vull dir d’obediència espanyola i de perspectiva espanyolista. No així per altres analistes que es miren la mateixa realitat des d’un altre angle, com pot ser el social —que es demanen qui pagarà les factures de la sanitat, l’educació o els serveis socials, que són autonòmics, si es limita excessivament el pressupost— i, naturalment, per qualsevol observador sensible als desequilibris econòmics territorials, bé sigui entre comunitats autònomes, o entre aquestes i l’estat.

Em sembla bé que es freni la despesa pública pel principi tan elemental que d’allà on no n’entren no en poden treure. Si els ingressos de les administracions avui són mínims, és del tot recomanable que la despesa davalli. Però no subscric l’apriorisme que una administració petita és, per se, millor. Depèn. I en qualsevol cas, no em sembla just parlar alegrement de dèficit públic autonòmic en el cas de les Illes Balears quan el nostre problema principal, la causa número u del dèficit, és la balança fiscal negativa i la desinversió per part de l’estat. Parlar de dèficit fiscal a les Illes Balears és una fal·làcia.

En rigor, és cert que l’administració autonòmica balear avui gasta massa, però no perquè el govern autonòmic s’hagi pentinat més doblers dels imposts que es recapten a les Illes, sinó perquè la major part d’aquests impostos se’n van a Madrid per no tornar mai més. Si l’estat hagués suportat el cost real de la Sanitat i l’Educació balears, per exemple, no seríem a on som. En el seu dia, quan es van transferir les competències sobre aquestes dues matèries tan sensibles, ja es va dir abastament que venien mal dotades, amb un dèficit de sèrie, incorporat. Idò com diuen en castellà, de aquellos barros estos lodos.

Si aquest desequilibri s’hagués produït perquè la riquesa generada pels treballadors i empresaris de les Balears s’invertia amb bon criteri a altres territoris, per millorar realment la seva estructura econòmica i fer-los més competitius, potser podríem parlar de solidaritat. Però molt em tem que Ramon Tremosa tengui raó: tal vegada els pobres de les regions riques han finançat els rics de les regions pobres.

Perquè és obvi que a altres territoris, l’estat se les ha gastades de mala manera, a tort i a dret, amb inversions faraòniques que ni han millorat el benestar dels ciutadans, ni han incrementat la productivitat, ni han generat noves oportunitats econòmiques, ni han afavorit la vertebració i expansió del teixit productiu. El caríssim i inútil aeroport de Ciudad Real i l’AVE de Cuenca a Albacete, obres públiques definitivament incongruents i delirants —aquest AVE s’ha hagut de tancar per falta d’usuaris— són només dos exemples que parlen per ells mateixos.

Segur que tots ens hem d’estrènyer el cinturó i que les administracions, totes, han de predicar amb l’exemple. Però que no li diguin amor quan li volen dir sexe.