No van ser poques les veus lúcides que, tant abans com després de la gran manifestació del 10J a Barcelona, van observar que el tacticisme dels partits parlamentaris catalans esbravaria (o intentaria fer-ho) aquella extraordinària mobilització. En efecte, tots els partits de l’ample arc del catalanisme han anat marcant les seves posicions com qui resol una partida d’escacs, i s’han mostrat incapaços de donar resposta i canalitzar les demandes expressades per la societat catalana. Però qui ha rebut les crítiques més severes en aquest sentit, i justament des de l’emergent òrbita independentista, ha estat ERC. Per què?

En primer lloc, perquè era el partit que en el darrer període polític havia suscitat i alimentat més expectatives de canvi, d’incorporar una altra manera de fer política, d’actuar no sols per assolir el govern de la Generalitat i fer-ho bé, sinó d’anar molt més enllà, cap a una “nova transició” i un “període constituent”, deien els seus líders als inicis del primer tripartit. El ràpid increment electoral d’ERC va ser la resposta al seu encert a l’hora de canalitzar moltes energies transformadores. Malauradament, però, les lluites intestines pel poder dins l’organització, una actuació calculadora més ocupada en alimentar el predomini del partit que en la consecució dels objectius de país (enemistant-se amb els sectors socials afins), i l’equilibrisme convertit en principal argument i criteri, han aconseguit, en només vuit anys, dilapidar la seva credibilitat, cremar els seus líders i frustrar les expectatives, fins i tot les esperances, que tanta gent havia posat en aquest partit.

En segon lloc, quan la lectura correcta del 10J duu a constatar que el clam per la independència és molt més ample del que ens pensàvem, i que no té una traducció directa en l’actual sistema de partits, els dirigents d’ERC han insistit en l’immobilisme i la petulància que els ha caracteritzat durant la darrera època: nosaltres som l’independentisme, i qui aspiri a la independència que s’incorpori a les nostres files. En lloc de cercar un espai de confluència que els ajudàs a recuperar credibilitat, han espitjat l’accelerador de la prepotència fins al fons. L’afer que ha provocat el naixement de Solidaritat Catalana, i els comentaris de l’oficialitat de les files republicanes, és un clar exemple d’aquesta deriva.

Per tot plegat, si bé no sorprèn, sí que és digne de comentari que els líders d’ERC hagin arremès contra la coalició de PSM, Verds i Iniciativa d’Esquerres amb l’argument de “manca d’amplitud de mires a l’hora de presentar una minicoalició que prioritza les sigles i el partit en lloc del país”. A mi en realitat em sembla que és per la raó contrària: a les Illes Balears, com a Catalunya, la pràctica constant d’ERC ha estat el partidisme i el tacticisme. La seva participació en el Bloc per Mallorca ha consistit en un constant marcatge interessat de la pròpia posició, en perjudici del projecte col·lectiu, i en les seves relacions bilaterals amb el PSM ha fet tot el possible (l’afer de les eleccions europees va fer vessar el got) ha fet tot el possible per capolar allò que és bàsic en les relacions entre partits que es coalitzen: la confiança i la lleialtat. És absolutament cert que l’acord entre PSM, Verds i Iniciativa d’Esquerres és insuficient, que no hi ha totes les sigles que hi hauria d’haver; però ara mateix aquest és l’acord possible entre els socis que estan disposats a ajudar-se, i no a devorar-se mútuament.

En política, les coalicions no sempre sumen. De vegades resten, o fins i tot divideixen. Entenc perfectament els qui reclamen la unitat de d’acció l’esquerra nacional de les Illes Balears. Jo també la vull. Però crec que per aconseguir-la, a Palma i a Barcelona, ara cal una lliçó de democràcia, que es mesura en vots. El correctiu electoral que presumiblement rebrà ERC a les properes convocatòries electorals hauria de servir per fer net de males pràctiques i per convertir aquesta organització en allò que molta gent —jo també— ja volíem que fos quan va emergir amb força encara no fa una dècada: el partit central —no l’únic—, l’eix principal —i no una carretera d’un sol carril—, d’un gran acord de tota l’esquerra nacional dels Països Catalans. Mai, però, una piconadora de la firma Puigcercós.

Fa alguns anys vaig demanar a un expert en estudis africans alguns títols per iniciar-me en l’assaig i la literatura d’escriptors del gran continent del sud. Em va passar, entre altres, un llibre sobre el genocidi ruandès de 1994. Poc temps després, un altre bon coneixedor de l’Àfrica em va passar un altre llibre que explicava els mateixos fets amb profundes divergències quant a les culpabilitats, responsabilitats i derivacions del sagnant conflicte dels Grans Llacs. Li vaig comentar aquest contrast i que havia cercat més informació, però que no havia aconseguit treure’n l’entrellat.Em va contestar que justament aquest és el drama de l’Àfrica: primer, que és difícil tenir notícies directes i en temps real del que hi succeeix amb un mínim d’objectivitat. A Israel hi ha un mort, i la informació i la mobilització no es fan esperar. A l’Àfrica es produeix una matança de centenars de persones, i amb una mica de sort el fet mereixerà un breu a la premsa. Li vaig demanar què hi podem fer nosaltres. “No defallir en la batalla per la informació
-em va respondre-. Des d’aquí, lluitar per aconseguir informació veraç i ajudar a divulgar-la és vital, és una de les millors maneres d’ajudar els africans”.

La contribució de Veïns Sense Fronteres a aquest compromís és magnífic, perquè no es limiten a realitzar projectes de cooperació al desenvolupament i a derivar ajudes econòmiques privades i públiques cap a l’Àfrica, sinó que adesiara ens traslladen la realitat africana a casa nostra, ens duen informació directa del que hi succeeix i ens faciliten claus perquè puguem interpretar i contrastar les notícies. Per això, cada vegada que algú va a l’Àfrica com a cooperant, com a observador o com a supervisor d’algun projecte, a banda de desitjar-li sort, li deman que, per favor, ens expliqui després el que ha vist.

Descarrega’t el reportatge «Garants de la democràcia»

Aquesta setmana el dic portuari de Son Blanc, a Ciutadella, ha tornat a ser notícia, amb tres punts calents: el retard en la finalització de les obres, el seu espectacular sobrecost, i l’exoneració d’un estudi d’impacte ambiental que hauria d’haver avaluat els possibles danys de la prolongació del dic.

Quant a la primera qüestió, el conseller d’obres públiques del Govern, Jaume Carbonero, assegura que per Sant Joan de l’any que ve la nova infraestructura ja estarà operativa. Dos anys més tard de la data inicialment prevista. Algú ho trobarà molt de temps. A mi em sembla que no és un retard que es desdigui gens de la tònica habitual de la gran majoria d’obres públiques d’envergadura; allò estrany és que s’acabin a temps.

Més preocupant em sembla la segona qüestió, la del sobrecost. També és freqüent açò en les obres públiques, però no amb la quantia d’aquest cas. Recordem que el pressupost inicial era de 50 milions d’euros, i que la despesa real ja s’apropa als 90 milions, i continua pujant. Abans d’ahir, Ports de les Illes Balears va anunciar la injecció de quatre milions d’euros més per a obres complementàries.

Si aquesta fos una inversió d’una empresa privada per millorar les seves estructures, la primera pregunta que es farien els inversors davant una desviació de costos tan descomunal seria com es podrà amortitzar. Bé, és cert que tractant-se d’una obra d’infraestructures de transport, la relació causa-efecte, o costos-beneficis, no es pot mesurar d’una manera tan directa i simple. Però el desequilibri entre pressupost i despesa en el cas del dic és tan gran, les xifres d’aquesta inversió pública són tan astronòmiques, que no puc evitar -ni ho vull fer- pensar que, més tost, els beneficis que pugui aportar aquesta inversió hauran de ser molt, molt grans per justificar aquesta despesa i compensar raonablement un esforç inversor tan bèstia. I tenc dubtes. Molts.

Sempre he pensat que aquesta era una obra innecessària, i que la seva defensa responia més a una mentalitat ultralocalista de vol curt que a una planificació intel·ligent de les infraestructures que necessita Menorca per al seu futur en un entorn de competitivitat creixent. Hi ha més gent que pensa així, però molts no gosen dir-ho per no fer enfadar la gent de Ciutadella. Bé, jo no vull fer enfadar ningú, simplement crec que les discrepàncies s’han de poder formular i discutir.

Des de fora de Menorca, és molta la gent amb criteri i coneixement de causa a qui li costa d’entendre que aquesta obra faraònica sigui una prioritat. Estic d’acord amb aquest judici, i quan veig que el cost final supera de moltíssim l’inicialment previst, pens que aquesta obra pot convertir-se en una equivocació històrica. Amb les dificultats espectaculars que té el nostre teixit productiu, amb els dèficits en matèria de transport que incrementen els costos de la insularitat per a particulars i empreses, la major inversió en infraestructures de transport en la història contemporània de Menorca s’haurà dedicat a construir un extra, i no a millorar l’eficiència de les infraestructures existents, marítimes o aeroportuàries. Us imaginau que el centenar llarg de milions d’euros que acabarà costant el dic s’hagués destinat a ajudes directes a l’exportació, o a la millora d’instal·lacions i a la innovació dels sectors productius que, malgrat la crisi, aguanten el tipus i es revelen com a sectors emergents en la post-crisi? Us imaginau què farien amb un pessic d’aquests doblers els emprenedors dinàmics de l’illa a qui els costa obtenir línies favorables de crèdit per realitzar els seus projectes amb vocació de futur?

Fins i tot és possible que el dic de Son Blanc acabi ocasionant un perjudici directe per a l’economia de l’illa, amb pèrdua inclosa de llocs de treball: si fins ara les empreses distribuïdores de mercaderies necessitaven tenir magatzems a Menorca per a la distribució local, qui sap si amb el nou dic, que indubtablement millorarà les connexions amb Mallorca, s’ho estalviaran, enviant camions des de l’illa veïna que arribaran el matí a Menorca, faran la volta per l’illa col·locant els seus productes, i el vespre tornaran a ca seva.

I també és pertinent parlar del turisme de creuers. L’arribada de creuers al port de Maó, enguany ha minvat un 34% respecte a l’any passat. A Ciutadella s’espera que el dic de Son Blanc pugui acabar acollint aquest tipus de turisme. Doncs bé, amb l’excepció de la patronal marítima, que aposta per la creació d’una infraestructura específica per a l’amarratge de creuers al Port de Maó, la possible competència de Ciutadella no ha suscitat gaires energies positives entre la societat maonesa, sinó tan sols una queixa llastimosa i resignada. I en tot cas, aquí tornam a veure l’ultralocalisme que caracteritza les grans decisions estratègiques a Menorca: ara la discussió és si turisme de creuers a Maó o a Ciutadella, en lloc de pensar i planificar què hem de fer els menorquins, en conjunt, amb aquest tipus de turisme, i sumar energies per aconseguir millorar la nostra posició en relació a altres destins propers que sí creixen en visites de creuers, com Eivissa i Palma.

Finalment (perquè hem d’anar acabant, no perquè no hi hagi més qüestions a plantejar), hi ha el tema de l’exoneració de l’estudi d’impacte ambiental que abans d’ahir va aprovar la Comissió balear de medi ambient. Tan sols el seu president, Ramon Orfila, i el director insular de l’agència de la biosfera, Josep Suàrez, van votar a favor de mantenir la necessitat de mantenir aquest requisit. La resta de membres de la comissió ho van considerar una nosa prescindible. Aquest fet és un claríssim indicador de l’actitud amb què molts esperen sortir de la crisi: menys vigilància ambiental, menys protecció del paisatge, menys restriccions urbanístiques, per tornar a tota màquina i quant abans millor al vell model desenvolupista de munyir la gallina dels ous d’or del territori. Si aquest fos tan sols el desig d’una minoria d’especuladors sense altre objectiu que el guany ràpid i fàcil de doblers, encara rai; si em preocupa, i molt, és perquè s’ha convertit en el discurs explícit i formal dels líders de l’oposició del PP a Menorca, i s’escampa entre bona part dels ciutadans com si aquesta fugida cap endavant pogués representar una sortida sòlida de la crisi.

Els portaveus del PP repten l’actual majoria governant a trobar-se a les urnes, perquè sigui la ciutadania la que triï. És clar que sí, açò és la democràcia, i al final guanyarà l’opció escollida per la majoria del poble. Però no tenim perquè acceptar que els pobles mai no s’equivoquen.

Un amic es demanava si Facebook pot tenir alguna utilitat més que entretenir. Quan va comprovar que la seva pàgina havia servit perquè un servidor es trobàs amb un amic seu i haguem encetat una amistat, conclou que sí, que pot tenir utilitats ben interessants. Totalment d’acord: jo mateix acab de tenir-ne dues bones experiències. Una va ser just abans d’ahir, quan una al·lota va demanar, a través de la pàgina de Facebook que administro per a una ONG, què ha de fer per apuntar-s’hi com a voluntària. L’altra experiència encara és més interessant, perquè s’ha convertit en una ona expansiva.

El menorquí José Antonio Fortuny, escriptor i militant pels drets de les persones discapacitades -ell mateix pateix atròfia muscular espinal-, va escampar a tots els seus contactes una demanda: apuntau-vos a la campanya de la Fundació nord-americana Sophia’s Cure i votau cada dia durant un mes: si aconseguim ser una de les 2 causes més votades, Pepsi pagarà 250.000 dòlars a un projecte d’investigació mèdica per salvar vides d’infants malalts d’atròfia muscular espinal. Durant el primer mes, aquesta causa va assolir el novè lloc en el rànquing. Amb la segona oportunitat, va pujar fins al setè. Ara, que és el tercer mes, Sophia’s Cure ocupa el tercer lloc, i continua pujant.

Els pessimistes menyspreen el cibervoluntariat: diuen que no té gaire mèrit ser voluntari social pitjant els botons del teclat i el ratolí. Bé, que ho demanin a José Antonio Fortuny, o a qualsevol dels beneficiaris de les campanyes d’Hazloposible.org, o a les dones salvades de morir lapidades gràcies a les recollides de cibersignatures d’Aministia Internacional…

Descarrega’t el reportatge «Internet com a eina de foment del voluntariat»

Fa uns dies vaig sentir un interessant comentari sobre l’afer de la sentència del Tribunal Constitucional contra Catalunya, per boca de la catedràtica de grec i veterana política d’esquerres —i no nacionalista— Eulàlia Vintró. Deia que el PSOE, a diferència del PP, no és actiu en contra de Catalunya, no posa taules al carrer, no recull signatures, no escriu articles i no presenta recursos, però quan el PP ataca i avança en la seva bel·ligerància contra la pluralitat nacional d’Espanya, el PSOE s’inhibeix i es posa de perfil. I així, batalla rere batalla, l’espanyolisme va guanyant el terreny que havia cedit durant la transició.

Els comentaris anodins de la vicepresidenta De la Vega després del veredicte del TC, dient sense convicció que el PP havia perdut, així com les intervencions del president Zapatero durant el debate del estado la única nación que conoce la Constitución, proposant d’arreglar la trencadissa del pacte constitucional amb una mica de cosmètica legal, donen la raó a l’opinió de la senyora Vintró.

Jo afegiria que aquesta ‘estratègia activa’ de la dreta espanyola, tant de la parlamentària com de la nova fornada de partits petits però matons, en aquest i en altres afers, passa per combatre i desqualificar no sols els qui se situen en la posició contrària a la d’aquest partit, sinó també els qui no s’incorporen amb fervor a les seves campanyes de persecució implacable contra el dimoni de torn, acusant-los, si no ho fan, de col·laboracionisme amb l’enemic (per exemple en la lluita contra ETA) o de tebiesa que dóna ales als radicals (cas de la seva croada anticatalanista). Del que es tracta —i aquest ha estat sempre l’estil de la dreta de tradició no democràtica, aquí i a tot arreu— és de fer circular quatre consignes simples, una llista breu de frases fetes i d’idees fixes, i cada vegada que es produeixi un motiu que doni peu a fer saltar el conflicte per demostrar la veritat de la seva propaganda, passar a l’acció i mossegar.

A les Illes Balears hem tingut aquests dies una bona mostra de l’èxit d’aquesta política pamfletària. Algun mitjà de comunicació espanyolista va escampar la brama que la direcció d’IB3 Ràdio manipulava els informatius per tal de restar protagonisme i rellevància als èxits esportius de la selecció espanyola de futbol, que anava escalant posicions a mesura que avançava el mundial. La veritat, com s’ha sabut, no té res a veure amb aquesta malintencionada interpretació. Simplement es tractava de mantenir el criteri periodístic lògic i habitual d’una ràdio local o, com en aquest cas, autonòmica: a diferència dels mitjans generalistes, la informació prioritària ha de ser la de proximitat, i per tant, els informatius d’esports havien d’obrir amb les notícies dels equips i esportistes illencs, col·locant la informació sobre la selecció espanyola en un segon moment.

Però ja veim el que ha passat. Ha bastat una mica d’intoxicació mediàtica i la petició formal de cessament per part d’un partit extraparlamentari com és UPyD per provocar la dimissió del director d’IB3 Ràdio, Víctor Álvarez. Puc entendre la seva opció, perquè a cap bon professional de la comunicació li agrada ser centre de polèmiques. El que no puc entendre és que el Govern, amb el president Antich al capdavant, no hagi reaccionat amb més contundència, i públicament, a aquesta operació de desprestigi de la ràdio pública autonòmica. Potser finalment el senyor Álvarez hauria mantingut la seva decisió de plegar, però el que no és comprensible, perquè només retroalimenta la ràbia de ca d’un sector polític cada dia més talibanitzat, és la poca fermesa mostrada pels nostres màxims responsables polítics en la defensa de l’honorabilitat d’un professional i de la dignitat del nostre ens públic de comunicació.

El missatge entre línies de l’ofensiva contra IB3 Ràdio és que no basta amb alegrar-se del triomf “La Roja”. Cal convertir aquest èxit i tenyir l’adhesió a la selecció d’una intencionalitat política clara i explícita, mimetitzant l’èxit del futbol com a metàfora de l’èxit de l’Espanya uniforme contra els enemics que la volen disgregar. Com manava el guió, no era suficient que IB3 informàs sobre la selecció; si no donava a la informació el caràcter nacionalista (espanyol) que havia de tenir, se l’havien de carregar.

Que els sospitosos habituals hagin actuat d’aquesta manera no és nou, i per tant no sorprèn. El que sí em treu la son és que sense xutar fort hagin fet gol. Si s’hi posen de debò, en veurem de grosses.

Fa molta calor, i em sembla que les elevades temperatures comencen a estovar-me les neurones fins al punt que, pel seu compte i sense permís, han començat a segregar idees espesses i enganxoses. La darrera m’ha vingut al cap avui matí, mentre prenia notes durant un curs de formació per a mestres sobre el tema estrella d’aquesta temporada (les competències bàsiques, per si algú de fora del gremi ho vol saber). No sé si aquesta pensada interessarà gaire (o gens) a alguna altra criatura de l’univers habitat, però, estimats, és el que hi ha.

Revisàvem un document amb una comparativa de diversos models de programació didàctica. Una de les columnes de la graella mostrava el model made in USA anomenat “8 Ws of information inquiry”, que consisteix a anomenar cada etapa del desenvolupament d’un tema amb un verb començat en W, expressat en gerundi: Watching, Wondering, Wiggling…  El gerundi s’utilitza en anglès amb un sentit enunciatiu; si aquest model hagués estat realitzat aquí, probablement s’hauria expressat amb infinitius —Observar, Preguntar, Remenar— o amb substantius —Observació, Interrogació, Agitació—. Doncs bé: aquesta anècdota m’ha dut a demanar-me si la forma verbal que defineix la nostra època és, precisament, el gerundi. A veure si em sé explicar.

Alguns historiadors de les llengües donen una gran importància l’evolució de la gramàtica de cada idioma, com a font per conèixer aspectes clau del caràcter del poble que ha desenvolupat aquella llengua. Així, per exemple, en les llengües semítiques, que van néixer entre pobles nòmades, és lògic que la paraula que ofereix la màxima flexibilitat sigui el verb, que és precisament la paraula del moviment, de l’acció. Per contra, els idiomes dels pobles sedentaris nascuts a partir del tronc indoeuropeu, com el llatí i el grec, tenen una flexió verbal més senzilla que les llengües semítiques i, en canvi, compliquen els substantius i els adjectius —les paraules “sedentàries”, les que donen nom a les coses i identifiquen les seves qualitats— mitjançant les declinacions que tots els estudiants alguna vegada hem detestat.

L’argument és com a mínim curiós, és suggerent. Val encara per a la nostra època, per a les llengües vives? Potser sí. Quina seria, doncs, la característica de la nostra llengua en la nostra època? Jo diria que és el gerundi. I no sols per l’assimilació mimètica d’expressions en anglès, que és la llengua koiné dels nostres dies, i que duu a utilitzar de manera forçada i poc natural el gerundi en eslògans i enunciats (“Mejorando para ti”, diu un espot comercial, quan fóra més correcte “Mejoramos para ti”). Crec que, en el fons, el gerundi, que és forma verbal que expressa una acció contínua, inacabada, oberta i indeterminada, ve a expressar l’esperit de la nostra època.

La formadora del curs a què m’he referit diu que abans, quan es preparava un curs, a l’hora de començar-lo havia de tenir tot el material preparat, acabat. Igual que quan escrius un llibre. Ara, no cal. Ella disposa de tot el material penjat en línia, i el pot anar modificant (gerundi) segons les necessitats del moment. Les noves tecnologies de la informació, que com indiquen els experts a poc a poc ens modifiquen les rutines del pensament, fan que tot es mogui en una nova dimensió, d’una banda més fràgil i efímera, i per altra banda més oberta, susceptible de revisió i millora continuada. I açò és així en tots els àmbits de la vida quotidiana. En el món professional, ja no pesa tant la carrera inicial —el currículum acadèmic— sinó el currículum viu, l’actualització, la formació permanent. El nou model d’estudis superiors ja no es concep com un paquet més o menys tancat, sinó bàsicament com un itinerari, un procés obert dintre del qual l’estudiant es mou i va escollint i descartant. Les nostres vides, al capdavall, s’assemblarien cada cop més a la màquina impossible del Perpetuum Mobile que tant va inquietar els savis i erudits d’altres èpoques, com Leonardo da Vinci.

Josep Maria Lozano ja va observar fa cosa de vint anys que els joves van substituint el vell model d’una moral de la brúixola (un nord prèviament traçat i un camí per arribar-hi) per un nou paradigma que ell anomenava la moral del radar (vaig modificant la meva posició segons les necessitats de cada moment). En vint anys les coses han evolucionat encara més en aquesta direcció, i no poc. De fet, s’han precipitat cap a una efervescència de transformacions que de vegades ens fan perdre l’alè. Davant aquesta realitat innegable, abunda la crida a adaptar-se o morir. Però no hi falten tampoc els malalts de vertigen que no poden fer tanta via, ni les veus crítiques que apunten el risc de darwinisme social que incorpora aquesta manera de viure i el model de societat que promou.

Pens que aquelles persones que tenim alguna responsabilitat en l’acompanyament d’infants i joves pel camí de l’aprenentatge i la maduració personal, i en especial els qui ho feim des de l’escola, no podem deixar d’assatjar respostes a aquests interrogants. On és la clau? Hi ha un punt d’equilibri? O val més que ens facem a la idea que ens hem de consagrar al gerundi?

No se m’ocorre cap altra manera de trobar el camí que no sigui caminant.

Tenc un gran respecte per tot el que es mou entorn a l’autoajuda i les teràpies emocionals. Només de pensar en la gran quantitat de persones que han patit un conflicte vital greu, o que han tingut dificultats per superar un trasbals personal profund, i a les quals els ha anat bé la lectura d’un llibre, l’assistència a un curs o unes xerrades, o la pràctica d’alguna de les moltes i diverses teràpies per a la recuperació de l’equilibri personal, ja és per pensar que alguna cosa bona deu haver-hi en tot açò. Però vaja, tampoc no negaré que sent una certa prevenció davant algunes coses d’aquest món que es presenten com el miracle infal·lible per solucionar el problema ics, o la recepta definitiva per curar tal o qual malaltia. Bé, la veritat és que tendesc per sistema a desconfiar de qualsevol espavilat que ofereixi receptes segures i fàcils per a res. Quan, per exemple, davant la complexitat dels problemes de la crisi actual sent algú que diu “jo tenc ben clar el que s’hauria de fer”, en fuig com els moixos de l’aigua. I com açò, en tot. Escèptic que és un, ves que hi farem.

Una de les coses d’aquest món de les teràpies emocionals que em posa peu a retxa és la freqüent aplicació d’un model i un llenguatge mecanicista a la vida i als seus problemes, com si les persones, cos i ànima, fóssim com un motoret que quan fa perla, bugia nova i a córrer. No em referesc a les frases fetes que ha incorporat el llenguatge comú, com allò de dir que a algú li falta un pern per indicar que no es troba en els seus cabals, o que aquell altre és una màquina per dir que és molt bo o molt eficaç en una feina o una habilitat. No, no és d’açò que parl. Vull dir que em fa nosa que la forma d’entendre i de parlar dels problemes personals, sobretot dels emocionals, cada vegada s’emmotlli més a un vocabulari i unes expressions més pròpies de la tècnica, la gestió o el món de l’empresa, que de la vida, amb tota la seva riquesa, expressivitat i espontaneïtat. Nietzsche, fa més de cent anys, ja es va mostrar especialment sensible a la deriva excessivament racionalista i mecanicista de la concepció de la vida humana, que guanyava terreny amb l’optimisme científic i tècnic de la seva època, i amb el poeta Hölderlin advertia del risc de “no veure la terra, no sentir el cant dels ocells, i eixugar el llenguatge entre els homes”.

Com us ho diria? Cada dia és més freqüent escoltar una conversa de persones normals que parlen de “gestionar les emocions”, “processar els sentiments”, “incorporar eines per millorar les relacions“ o “desenvolupar estratègies per solucionar els conflictes personals”. Tot açò potser són termes adequats com a argot professional dels psicòlegs, però em sembla que incorporar-los al llenguatge ordinari no és gaire polit. I titular un programa de televisió “Bricolatge emocional”, em sembla que ja és fer-ne un gra massa. Vaja, no crec que aquest biaix mecanicista del llenguatge per parlar de les emocions representi cap enriquiment de la capacitat expressiva, sinó ben al revés, condueix a un encarcarament grisenc i estantís, a l’encotillament dintre d’unes formes d’unes possibilitats expressives limitadíssimes per mostrar i explicar la vida.

Pens que per millorar el benestar espiritual potser hi sortiríem guanyant amb una mica més de literatura —poesia, narrativa, mítica, la rica tradició sapiencial— i amb una mica menys de tecnologia dels sentiments. Fa poc em va arribar a les mans una narració inèdita d’una persona que, en condicions normals, probablement mai no hauria escrit res. Però una vivència límit, una circumstància vital tràgica, la va empènyer a escriure, per explicar —per explicar-se— la seva història a través d’un relat inventat que actua com un mirall. Amb aquest exercici no sols ha aconseguit entendre millor el que li ha passat i ha après a viure amb més plenitud en la seva nova situació, sinó que ha deixat escrit un relat preciós, una perla de sòbria i tràgica bellesa. El seu testimoniatge, si decideix divulgar-lo, seria com un far per a moltes persones que, havent passat per unes circumstàncies semblants, se’n poden beneficiar. En aquest relat, els personatges, quan parlen, no diuen collonades psicologistes, sinó que parlen com a persones normals. De vegades ni tan sols saben posar les paraules adequades a allò que senten. I és justament açò el que el fa creïble, directe, i intensament evocador de la profunditat, la riquesa i el caràcter de misteri únic i irrepetible que té la —cada— vida humana.

La tecnologia agrària ha fet grans esforços per millorar la productivitat, és a dir, la quantitat i la rendibilitat, però és més dubtós que hagi reeixit en la millora de la qualitat ben entesa. Al mercat avui trobam una fruita que fa goig de mirar —brillant, sana, grossa— però que, ai las!, sovint té tant de gust com un tros de suro. També s’han homogeneïtzat unes varietats estàndards —a tot arreu trobes les mateixes— en perjudici de la diversitat. I no parl de diversitat en termes sentimentals o xovinistes, sinó de qualitat: la tradició agrària de cada país, la saviesa acumulada per generacions de pagesos, han trobat aquella espècie, aquella varietat, que millor s’adapta a un tipus específic de terreny i a les seves particulars condicions climàtiques, de manera que té tota la raó un pagès menorquí que diu que no existeix la varietat de poma més saborosa del món, sinó que cada lloc té la seva.

La biotecnologia, la mecanització, el màrqueting i tot allò que ajuda a incrementar la productivitat agrària, moltes vegades caminen en sentit oposat a les lliçons de l’experiència i, en el fons, als interessos tant dels petits productors, que sucumbeixen l’embat de les grans corporacions de la indústria agrària i alimentària, com del consumidor final. La solució probablement no està en la dicotomia d’haver de triar entre agricultura tecnificada o agricultura tradicional, sinó en la seva complicitat. Tècnica i saviesa, juntes, poden donar el milió de petites revolucions verdes que el doctor Carlos Seré, del Laboratori per a les Ciències de la Vida de l’Àfrica central i oriental, proposa des de Kenya. I, òbviament, açò que val per a l’Àfrica, també val per a les Balears.

Descarrega’t el reportatge «Revolucions verdes per salvar l’Àfrica»

Sostenc que la mala gestió de la crisi per part del govern de Zapatero no és l’excepció sinó la regla en la història econòmica d’Espanya, tant en els períodes més recents com si viatjam uns quants segles enrere. I quan cerc les causes profundes d’aquesta malaltia crònica, veig que molts historiadors i economistes consideren que està íntimament relacionada amb un altre dels mals atàvics d’Espanya: el seu centralisme carpetovetònic. En lloc d’orientar la política econòmica cap a la modernització donant joc i aprofitant les energies de la perifèria, als governants espanyols —absolutistes i reformadors, monàrquics i republicans, de dretes i d’esquerres— sempre els ha pogut més l’afirmació d’un projecte centralista i uniformitzador en contra de la perifèria hispànica, encara que en els moments difícils aquesta dèria s’hagi mostrat com un llast i un fre a les solucions.

La cosa ve d’enrere. L’any 1580, Felip II es va annexionar Portugal. El més lògic hauria estat el trasllat de la capital a Lisboa, per obrir-se cap a l’Atlàntic, que és on estava el futur. Però no: increïblement, el monarca castellà situà la capital a Madrid. A part de les consideracions polítiques, el cost econòmic d’aquest error és incalculable. Un dels millors biògrafs de Felip II, Manuel Fernández Álvarez, reconeix l’error colossal d’aquesta decisió: “La posición de Lisboa parecía de cajón. Pero ahí está la naturaleza del hombre. Felipe II era un meseteño nato. De ahí el secretismo suyo, el hombre que quería estar en su refugio, y su refugio era Castilla. Castilla era su castillo”. La pregunta és: quants sobirans i governants espanyols han estat, des d’aleshores, gaire diferents?

Després dels Àustries, els Borbons. La historiografia espanyola clàssica, amb un discurs més ideològic que científic, ha construït el relat que els reis Borbons del segle XVIII, amb una política centralista, van portar la modernització a Espanya. Però cada vegada hi ha més historiadors econòmics —certament, d’espanyols pocs— que afirmen just el contrari: els tímids avanços d’Espanya cap a la modernització van tenir lloc malgrat l’equivocada política econòmica dels borbons, caracteritzada per atzagaiades fenomenals com la constitució de les famoses, inútils i ruïnoses “Reales fábricas” a Madrid i encontorns, a llocs on no hi havia cap tradició ni experiència artesana, gremial ni preindustrial.

I fins el present, les decisions estratègiques espanyoles tenen el comú denominador de supeditar la racionalitat econòmica al suprem valor de l’afirmació de l’Espanya uniforme i l’impuls, mai reeixit, del seu centre. El republicanisme federal del segle XIX, impulsat des de Catalunya, que incloïa una nova concepció de política econòmica, fou avortat i substituït per la patètica economia de la Restauració borbònica. Resultat: acceleració del declivi marítim i comercial espanyol. A principis del segle XX, els problemes econòmics i socials a la ciutat de Barcelona —els típics d’una ciutat europea que vivia les tensions de la industrialització— foren aprofitats per la política madrilenya per atiar el lerrouxisme, un virus letal que, al capdavall, anava en contra del progrés econòmic de tot l’estat, però com que servia per frenar l’auge catalanista, ja anava bé. Encara que el preu a pagar fos la sang de la Setmana Tràgica i la frenada del progrés.

En fi, el problema no és la manca d’exemples, sinó la dificultat de triar-ne, de tants que n’hi ha. Bé, anem a l’època recent. Després de la llarga nit franquista, un cop superats els anys difícils de la transició, quina va ser la gran decisió estratègica de Felipe González? Quan era més necessari que mai obrir les infraestructures d’Espanya cap a Europa, es va construir un tren d’alta velocitat… per anar de Madrid a Sevilla. Magnífic.

Arribam a l’etapa d’Aznar. Va fer tot el possible per evitar la materialització del corredor mediterrani, i va impulsar l’atracció d’inversions internacionals cap a Madrid. Calia evitar la vertebració de l’eix València-Barcelona-Europa. Amb els anys, aquesta política s’ha demostrat suïcida, perquè en lloc de fomentar l’economia productiva, industrial i diversificada, que sí es donava a Barcelona, va contribuir a la proliferació del totxo, la bimbolla financera, l’especulació i les deslocalitzacions. Ara pagam les conseqüències.

I després ha vingut la gran crisi, amb Zapatero i el seu govern que, certament no aconsegueixen manejar la nau enmig del temporal, però que, a més a més, han de pagar els plats trencats de la mala política econòmica dels seus predecessors, que durant els anys bons havien traçat una ruta equivocada. Ara resulta que quan s’han acabat els diners per a les grans inversions, allò que hauria estat clau i decisiu, la connexió d’Espanya amb Europa, encara està per fer. Açò sí: podem viatjar per la meseta per unes autopistes magnífiques sense trobar-nos gairebé cap cotxe, i tots pagam el manteniment d’unes xarxes ferroviàries que costen un ull de la cara però no hi circula ningú.  Per acabar-ho d’adobar, Zapatero diu que el desplegament de l’estat de les autonomies s’ha acabat, i les obliga a estrènyer-se el cinturó per reduir el dèficit públic, quan la major part d’aquest és estatal, no autonòmic.

Algú se sorprèn que amb aquest panorama creixin la desafecció a Espanya i l’independentisme? Allò que sorprèn és que no n’hi hagi més. I cal notar que el separatisme que creix no és tant de pàtria, llengua i bandera, sinó conseqüència del cansament, del fàstic, de l’emprenyada davant d’un estat inútil, nociu i hostil. D’un estat així, fa ben poques ganes dir-ne país.

Els experts insisteixen cada cop més a mostrar que la crisi de l’economia espanyola i la crisi financera internacional, tot i estar íntimament connectades, no són el mateix. Llegint les explicacions —diferents i moltes vegades divergents— de tres analistes de pes com són Guillermo de la Dehesa, Joan Majó i Xavier Sala Martín sobre les característiques específiques de la crisi espanyola i els seus remeis, arrib a una conclusió, que és exactament la contrària a la de la secretària general del PP, Ma. Dolores de Cospedal. Mentre que aquesta bona senyora afirma que hem passat del miracle espanyol a ser un país intervingut, a mi em fa l’efecte que més aviat hem descobert que mai no ha existit tal miracle, sinó que es tractava d’un miratge. Feble, enganyós i efímer, com tots els miratges.

Els tres autors citats consideren que els elevats índexs de creixement de l’economia espanyola de la darrera dècada descansaven sobre la fràgil expansió immobiliària, i que la riquesa generada no va ser dirigida cap a la inversió productiva, sinó que se’n va anar a l’especulació financera. Durant massa temps es va prioritzar el guany ràpid per damunt de la inversió a llarg termini en l’economia real. Així, quan ha arribat l’època de les vaques magres i els rius del diner fàcil s’han eixugat, l’ídol espanyol ha demostrat, per continuar amb les imatges bíbliques, que tenia els peus de fang, i ha caigut. En conseqüència, encara que les turbulències financeres internacionals s’acabin i els fluxos monetaris tornin a fluir, l’economia espanyola ha quedat tocada d’un mal més seriós. I un cop ha perdut l’aura del miracle, ara ja ningú no se’n fia gaire.

També hi ha un consens generalitzat, fins i tot entre els seus, que el govern de Zapatero és un mal gestor de la crisi. El seu degoteig de mesures provoca desorientació, i fins i tot quan actua al dictat dels mercats, amb retalls agressius de drets i prestacions de l’estat del benestar, la desconfiança no s’esvaeix. La seva credibilitat és tan magre, que un possible significat implícit en unes declaracions d’Angela Merkel acaba tenint més pes en les decisions dels mercats que un decret llei aprovat pel consell de ministres espanyol.

Subscric aquestes crítiques, però em sembla, amb tota modèstia, que es queden curtes. Quan es critiquen els errors de Zapatero, implícitament s’afirma la correcció i l’encert de les polítiques econòmiques dels governs espanyols precedents, i aquí l’equació em falla. Vegem-ho:

    a) Si l’economia espanyola s’aguantava sobre la bimbolla immobiliària, deu ser perquè tampoc aleshores estava tan ben dirigida, i es va permetre que les coses anassin així.

    b) Si la inversió —la pública i la privada— no s’ha centrat durant els anys bons a millorar la productivitat i la competència internacional de l’empresa espanyola, deu ser perquè algú dirigia per camins equivocats la política inversora.

    c) Si no hi havia miracle sinó miratge, algú haurà d’explicar què es va fer malament, i qui ho va fer malament, durant els anys de bonança.
En definitiva, si l’economia espanyola està tan tocada que requereix mà de metge per guarir-se —les famoses reformes estructurals—, és a dir, que no li bastarà xuclar roda de la recuperació de la dinàmica internacional, deu ser, al capdavall, perquè el problema és molt més profund i molt més vell que la ineficàcia de Zapatero i el seu govern. En la meva opinió, les espifiades zapaterils són absolutament certes, però no són l’excepció, sinó la regla. Espanya, una vegada més, com en totes les crisis econòmiques importants, fa d’Espanya, i allà on altres aprofiten les fortaleses construïdes en temps de bonança per surar quan vénen mal dades, Espanya sucumbeix, víctima dels seus propis errors, perquè quan era hora no va fer els deures, i perquè ha confós la circulació de diners amb la creació de riquesa. Talment com en l’època dels Àustries, quan l’or d’Amèrica que entrava per la Torre del Oro de Sevilla, travessava la península i marxava ràpidament més enllà dels Pirineus per no tornar.

I és que la història econòmica d’Espanya revela una constant: la seva trajectòria és la d’un estat amb les mans foradades, incapaç d’aprendre dels seus errors per tornar a caure, una i altra vegada, dins els mateixos clots.

En fi, una afirmació tan contundent necessita una argumentació acurada, però com que ja he cobert l’extensió raonable que ha de tenir un article, ho acabaré a la propera entrega.