Però aquesta opció literària va de bracet de la seva opció lingüística, que és la de treballar amb una llengua formalitzada, fixada per una gramàtica, com totes les llengües normals. Sense açò, la seva obra seria una col·lecció de prosa costumista, de vol curt, i no el monument literari que, havent nascut de l’ànima ultralocal, ha esdevingut universal. Vostè considera que tot el que és popular és nacional, sempre que es mantengui el bon gust, l’antiparòdia i l’horror del pintoresquisme descarat, i per açò té en tan alta estima l’aportació del filòleg menorquí Francesc de Borja Moll. Alaba la seva decisió de fer el Diccionari Català-Valencià-Balear d’acord amb les normes de l’Institut d’Estudis Catalans, i posa el seu nom al costat del de Fabra, distanciant-lo, idò, de l’opció arcaïtzant i extremament tradicionalista de mossèn Alcover. Pompeu Fabra, recorda vostè, no perseguia la resurrecció d’una llengua medieval, sinó la formació d’una llengua moderna, adaptada a la societat actual i a les seves necessitats reals. Aquest projecte és a la base de la conjunció íntima que vostè estableix entre l’opció literària localista i una expressió lingüística moderna, capaç d’aixecar la llengua de les cendres en què es trobava a principis del segle XX.

És evident que totes aquestes ensenyances —de Moll, de Fabra, de vostè, de tants altres—, que haurien d’unir tots els catalanoparlants perquè són la base mateixa de la supervivència i la viabilitat de la nostra llengua, són ignorades pels actuals governants de les Illes Balears, inclosos els màxims responsables de cultura i educació. I ho ignoren amb la pitjor de les cegueses: la de qui no hi vol veure.

La seva xerrameca sobre les modalitats locals no té res a veure amb l’amor per la llengua local, viva, fresca, natural, sinó amb un xovinisme provincià que fa empegueir. El seu objectiu cada vegada més indissimulat és arraconar el català i substituir-lo pel castellà. I allà on quedi una engruna de català, utilitzar la famosa potenciació de les modalitats insulars com un engany polític i una estafa intel·lectual: el camí inexorable de la seva aplicació pràctica, en mans d’una gent que ni sap ni estima la llengua, és la substitució del català normatiu per un engendrament artificiós i exclusivament mallorquí. Convindria que els menorquins en prenguéssim nota: quan el president Bauzá diu “aquí no deim got, aquí deim tassó”, no passa de ser una ficada de pota d’un ignorant. Però el que hem vist aquesta setmana amb les “proves de diagnòstic” de l’Institut de Qualitat Educativa, depenent de la Conselleria d’Educació, és un indicador bastant més greu de per on van els tirs. La prova de català que han hagut de respondre tots els alumnes de segon curs de secundària, contenia un exercici en el qual la resposta correcta era “padrí”. Estarem d’acord que un al·lot de Menorca que fa segon d’ESO no té per què saber que, a Mallorca, a l’avi li diuen padrí. Aquí, un padrí és una altra cosa.

En fi, amic Pla, ja veu quin panorama tenim. L’embull és gros. Del que es tracta, sembla, és que no se sàpiga si som a Mallorca, a Menorca a Formentera o a Madrid. És el pur cretinisme! Vivim una llengua que, com ha escrit el nostre poeta Ponç Pons, el temps ha posat de genolls. I si només fos el temps…

Fins la setmana que ve, si Déu vol.

Afortunadament, aquella Praga grisa i enxubada s’ha evaporat, i s’ha manifestat la capital bellíssima que dormia davall una crosta de sutge i abandó. Entre els seus records i la ciutat d’avui, hi ha hagut la tragèdia del segle XX: primer l’ocupació nazi i la guerra, i després la llarga dictadura comunista satel·litzada per Moscou. Ambdues dominacions han deixat en la societat txeca molt més que records amargs. Però la represa a partir de 1989 ha donat els seus fruits, i la recuperació urbanística, empesa pel turisme, n’és un signe i un mirall.

És clar que no tot són flors i violes. Mentre passejam pels carrers de l’Staré Město (la ciutat vella), Jana em transmet la seva visió crítica d’aquesta convalescència: molts edificis que estaven habitats per gent que insuflava vida al barri, han estat adquirits per grans inversors amb la intenció de transformar-los en hotels. El capital estranger —en bona part rus: ironies de la història— s’ha abocat massivament a aquesta activitat. Tant, que ara hi ha un excés d’oferta hotelera pel nombre de visitants que rep la ciutat, i els empresaris es queixen, quan no malvenen. Les coses semblen haver anat millor als petits emprenedors que, en no tenir tanta capacitat inversora, s’han dedicat a obrir negocis més discrets. El resultat és una xarxa densa i variada de comerços i serveis minoristes. Pel meu gust, hi sobren unes quantes dotzenes de botigues de souvenirs, però ja ho deia Manolete: «hay gente pa tó».

Els comentaris de Jana i altres conversacions pragueses em duen a pensar en Menorca: aquí també hi ha gent que confia que la recuperació econòmica arribarà quan ens ploguin grans inversions. Els governants actuals són els primers, evidenciant una mentalitat més pròpia del desenvolupisme tardofranquista que d’una economia sostenible del segle XXI. Faltats de creativitat i de visió de país, la seva proposta consisteix a aplicar la mateixa recepta que ens va dur a la crisi: la reactivació de la bimbolla immobiliària. Esperem, pel bé de tots, que tenguin mala sort, és a dir, que cap déu de la nissaga de Mammon escolti les seves pregàries.

Confiar la recuperació d’una economia de petita escala com la de Menorca a l’arribada de grans inversions és, en el millor dels casos, el camí més recte per convertir-nos en una societat de peons i subalterns, i gràcies per la propina. Hi ha una relació directament proporcional entre el volum de les inversions i la distribució de la riquesa: els projectes faraònics concentren l’enriquiment en poques mans, mentre que una constel·lació de petits emprenedors diversifica l’oferta i reparteix els beneficis.

Aquest és el camí, sempre i quan es donin dues condicions ineludibles: la primera, que el client pugui arribar a Menorca, i no només des de Madrid —alerta que açò no sigui la xocolata del lloro—. La segona, que els menorquins actuem en conseqüència i facem com els petits emprenedors de Praga: tenir nas, aprofitar l’ocasió, i fer feina. Perquè, com diu Joan Majó, les crisis no s’acaben: de les crisis se’n surt.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.

Al marge de la política ficció, sembla que avui la Unió Europea no és governada per les seves institucions sinó pels designis de la senyora Merkel —per posar-hi una cara, un nom. Com és sabut, la seva recepta per sortir de la crisi consisteix en la reducció de la despesa pública, el control del dèficit, la contenció de la inflació i unes reformes socioeconòmiques que haurien d’incrementar la competitivitat amb les economies emergents. És clar que fins ara no es veu cap resultat positiu, i qui sembla haver encertat més el pronòstic són els economistes que als inicis de la crisi van advertir que aquestes mesures portarien més atur, retracció del consum, falta de liquiditat i crèdit per a les empreses, caiguda de la inversió; en una paraula, l’estancament de l’activitat econòmica. Cada vegada són més nombroses les veus discordants amb la recepta germànica, creix el reclam d’estímuls a l’economia productiva com alternativa a una austeritat pressupostària que ens està enfonsant en la misèria i sembla destruir les possibilitats de la recuperació.

L’any 1923, essent vostè corresponsal de ‘La Publicitat’ a Berlín, va viure en directe el desgavell hiperinflacionista que havia provocat la impressió massiva de paper moneda sense suport econòmic real. Ho explica d’una manera magnífica al seu llibre ‘Notes disperses’, però la seva reflexió presenta alguna discrepància essencial amb l’anàlisi de la majoria d’historiadors econòmics. Per aquests, encara pitjor que la hiperinflació va ser la política deflacionista. Vostè la va considerar un mal necessari, una solució dolorosa. Pels economistes, la política del govern de Weimar basada en una dràstica retallada de la despesa pública, les baixades salarials i el manteniment a ultrança de la cotització de la moneda van estancar l’activitat econòmica i van provocar la pitjor recessió del segle XX.

En qualsevol cas, arran de l’observació d’aquells fets, vostè va descriure la cultura alemanya com una cursa desenfrenada a la recerca de la solució del problema de la dualitat: en períodes de prosperitat, diu, Alemanya tendeix a l’especialització i, per la llei del pèndul, les èpoques de decadència condueixen a l’humanisme, que vostè entén aquí com un desfermament de forces vitals incertes i barrejades, susceptibles de donar qualsevol resultat. Al seu torn, Claudio Magris, al seu inoblidable llibre ‘El Danubi’, fa un apunt inquietant sobre la vocació alemanya de dirigir Europa: en el període d’entreguerres, el lideratge alemany era vist, especialment a Àustria, com la cultura més portadora de progrés. L’annexió d’Àustria, i en general el Tercer Reich, hauria estat la perversió tràgica i caricaturesca de la simbiosi entre liderat alemany i esperit progressista. Tot recordant Thomas Mann, Magris assenyala que la passió alemanya per l’ordre amaga una secreta propensió al caos.

És gratuït, o potser inoportú, establir paralel·lismes entre la vocació de guiatge europeu de la ‘Kultur’ alemanya de principis del segle XX, i l’ambició representada per Angela Merkel de manar i decidir el futur d’Europa? Té sentit demanar-se avui quin és el destí d’Alemanya? Em fa l’efecte que és una pregunta equivocada, superada, més pròpia de la primera Modernitat. Crec que si alguna cosa hauríem d’haver après del segle XX és que en política no n’hi ha, de destins. Els pobles que s’ho han cregut, prest o tard han acabat sotmetent-ho tot a la seva consecució i han abocat la història a la catàstrofe. No hi ha destí, només camins, i amb Antonio Machado coneixem la seva naturalesa inaferrable: sense glòria ni seguretats, només amb la voluntat d’anar-los fent, a les palpentes i travessant boscos d’espines.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.

Una de les moltes notícies que s’han produït aquesta setmana —desistesc de jerarquitzar-la— ha estat l’expropiació de la meitat de Repsol-YPF per part del govern argentí. He pensat en les pàgines saboroses que vostè va escriure a partir de les converses amb Jacint Puget, un senyor de la Terra del Foc, ramader i comerciant, explotador de terres i negocis a la Patagònia. Puget no va perdonar mai les atzagaiades del govern d’Hipólito Irigoyen, corregides i augmentades per Juan Domingo Perón, que en nom de la justícia social es van carregar l’economia patagònica. Puget reconeixia, i queda clar que vostè li dóna la raó, que si la intervenció estatal hagués servit per repartir la riquesa ho hauria acceptat, però no comprenia ni tolerava que la petulància patriotera, la improvisació i la indecència haguessin convertit una economia pròspera en una cova de lladres.

Hi ha gaire diferència amb el que és previsible que passi ara amb YPF? No ho crec. La senyora Fernández de Kirchner, en la pitjor tradició peronista, ha expropiat/robat aquesta petroliera per després, presumiblement, revendre-la al millor postor. Vol fer calaix sense fer feina. En lloc de fer política prefereix les magarrufes. És més fàcil i més ràpid, tot i que no vol dir que sigui segur ni sostenible. Ja se veurà. Però açò vol dir que ens hem de plànyer per la companyia Repsol? Es justifica la identificació i confusió entre els interessos d’una multinacional privada i l’interès general, públic, d’Espanya? Al meu entendre no, de cap manera.

Record els inicis de l’anomenat capitalisme popular, aquells anys de privatització dels monopolis públics d’energia i subministraments —Telefónica, Endesa, Repsol…— i l’emissió d’accions a l’abast de les classes mitjanes. Quins anys d’alegria! Quina il·lusió de poder dir que ja no érem només assalariats sinó accionistes de les empreses amb més projecció internacional! A finals dels anys noranta, Repsol va llençar una fenomenal campanya publicitària amb un eslògan agressiu: “El principal objetivo de nuestra compañía es dar el mayor beneficio a nuestros accionistas”. No deien, és clar, que aquest objectiu l’assolirien a través de l’oportunisme i l’especulació, de pràctiques empresarials poc honroses, ecològicament insostenibles i socialment agressives en el mercat sudamericà del petroli, especialment ominoses per a les comunitats indígenes afectades per l’extracció de cru.

El senyor Jacint Puget, liberal-conservador com vostè, detestava l’intervencionisme estatal que estrangulava la iniciativa empresarial. Es declarava un entusiasta del capitalisme, perquè la lliure competència és favorable al progressiu augment del to general de vida. Però a vostè li va confessar que “si el capitalisme no entra per viaranys més comprensius, serà cada dia més fàcil als dictadors d’encimbellar-se utilitzant les masses proletàries”, i afegia: “els capitalistes són molt valents quan tenen la policia al darrera. Quan van mal dades i no la hi tenen, es desfan d’una manera rapidíssima”. Qui diu la policia diu l’estat, l’estament judicial, en definitiva, el sistema que regeix un país. Repsol ha munyit la mamella argentina mentre ha pogut, i ha fet negocis de dubtós interès públic amb els govern argentins de torn perquè interessava al seu màxim objectiu: el benefici dels seus accionistes. De cop, li han tret la vaca de davant. Toc pels morros, i a fer el cap viu.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.

Fa uns mesos, quan es va saber que l’Editorial Moll passava per greus dificultats, em vaig adreçar a tu proposant-te que afegissis el teu granet d’arena per garantir la viabilitat d’aquesta històrica i entranyable casa editorial, història viva de les Illes Balears, vaixell insígnia de la defensa de la llengua i la cultura catalana.

Ara arriba Sant Jordi, Dia del Llibre, i em permet de renovar aquesta crida. Amb un doble motiu: d’una banda, l’Editorial Moll es troba en situació de concurs de creditors; els seus gestors no tiren la tovallola, i continuen lluitant de valent per salvar l’empresa i el servei que fa al país. D’altra banda, l’ofensiva que es viu a les Illes Balears contra la nostra llengua, en tots els fronts —polític, jurídic, escolar, mediàtic— requereix, més que mai, que tots els recursos que treballen a favor de la nostra cultura estiguin en plena forma.

Per açò, i a títol totalment personal, em prenc la llibertat de fer-te unes propostes per tal que el Dia del Llibre facis algun gest de suport a l’Editorial Moll:

1) Imprimeix l’etiqueta que t’adjunt, i enganxa-te-la a la roba el Dia de Sant Jordi: “Jo estim Editorial Moll”.

2) El Dia del llibre, entre les teves compres tria almenys un títol de l’Editorial Moll.

3) Si et demanen recomanacions per al Dia del Llibre, pensa en algun títol de l’Editorial Moll.

4) Adhereix-te al Cercle d’Amics de l’Editorial Moll (sol·licita-ho a: lluis@editorialmoll.cat).

5) Fes difusió d’aquest missatge a través dels teus contactes.

Tots hi guanyarem si l’Editorial Moll aconsegueix superar aquest moment difícil. Moll es mereix continuar, i nosaltres, el nostre país, ens mereixem tenir una Editorial com Moll.

Gràcies per la teva atenció, i bona Diada de Sant Jordi!

Més curiosa encara és la petita mostra de trineus que s’exposen a la planta noble del mateix castell. N’hi ha alguns d’infantils, per a la recreació dels petits prínceps i infants, i també hi ha un parell de trineus de caça. S’entén: a l’hivern és freqüent que els boscos d’aquell país acumulin un metre de neu, i no era admissible que la natura entorpís la devoció cinegètica del sobirà. Quan el carruatge amb rodes no podia sortir, doncs, tenia l’alternativa de fer-ho amb trineu. El guia del castell explica que si la partida de caça havia estat exitosa, el rei baixava del trineu, que era utilitzat per traginar les preses fins al castell. Ignor quina mena d’animal estirava aquests vehicles: un cavall? cans? serfs? En qualsevol cas, confés que m’agradaria provar-ne un. Deu ser un plaer divertidament reial.

Més a prop en l’espai i en el temps, l’any 2006 el partit animalista PACMA va denunciar que la Casa Reial espanyola havia encomanat la construcció d’una cadira de caça per al rei Juan Carlos: «una silla ergonómica con respaldo y apoyabrazos que le permitirá descansar entre disparo y disparo», aclaria la nota de premsa a través de la qual denunciaven aquesta facècia. La Casa Reial no ho va admetre ni ho va desmentir, i, que sapiguem, PACMA tampoc no ha donat més informacions al respecte. En conseqüència, no sabem si el rei es va emportar aquesta cadira a Botswana i, en cas afirmatiu, si la va emprar. Sembla que no, però: si l’hagués emprada, ja fos per matar elefants o per baixar escales, probablement no s’hauria trencat açò que a Menorca anomenam es ballador de s’anca. En fi, que no sabem res de res, i atès el laconisme informatiu de La Zarzuela, no és previsible que ens assabentem de gaires coses més. Tanmateix, una cosa queda clara: els costums d’aquells reis medievals, que avui ja ens semblen de conte, no han evolucionat gaire. Els reis actuals, talment personatges de vinyeta d’’El Jueves’, s’entesten a emular les poc edificants anècdotes dels seus antecessors.

Però anem més enllà perquè, al capdavall, la cadira reial més important no és la de caça, sinó la simbòlica, és a dir, la seu de la corona. L’atzar o la providència han volgut que l’elefantíac accident reial hagi tingut lloc el dia que es commemora la proclamació de la II República Espanyola. Ni fet aposta. No ha costat gaire que ens poséssim a somiar: t’imagines una Espanya postmonàrquica? T’afigures que aquest accident hagi estat el detonant de la caiguda definitiva de la monarquia, i que més prest que tard acabi proclamant-se la III República? Com que açò de conjecturar històries i especular amb el futur m’agrada, no he volgut posar fre a la meva imaginació i he continuat fent cabòries. Però, ai!, justament aquí la il·lusió se m’ha començat a tòrcer en un rictus d’inquietud. T’imagines qui seria el primer president de la III República Espanyola? Com que Espanya no és Txèquia, em costa identificar un Masaryk o un Havel, grans presidents fundacionals. Tal com està l’actual equilibri electoral, amb tota seguretat seria del PP. I com solen fer els nostres veïns europeus, l’elegit no seria el líder en actiu, sinó una glòria arxivada: José María Aznar? Federico Trillo? És clar que l’alternança política més prest o més tard portaria el recanvi, i el més lògic és pensar que el següent president seria del PSOE. El primer nom que m’ha vingut al cap ha estat el de José Bono, perquè, com tothom sap, és un home que per la seva ‘inquebrantable’ lleialtat a la bandera suscita les simpaties no sols de la seva parròquia, sinó d’una gran majoria d’ejpañoles.

Aquí és quan m’he donat un copet al cap, per esborrar tots aquests mals pensaments. La monarquia ha caigut baix, certament, però una república sangriera tampoc no em fa gaire el pes. Potser que en lloc de canviar de règim, el que de debò ens convengui sigui canviar de país.

A Mallorca ha nascut un homenot. Es diu Jaume Bonet, té seixanta-quatre anys, i és mestre d’escola jubilat. Durant vint-i-sis dies, el passat mes de març, va romandre en vaga de fam en protesta per la política lingüística contra el català que duu a terme el Govern Bauzá. Per realitzar aquesta valenta acció, en Jaume va escollir Can Alcover, l’antiga casa del poeta Joan Alcover, convertida avui per l’Obra Cultural Balear en centre social i cultural, un autèntic pulmó d’aire fresc en el cor de Palma que renova l’aire viciat del provincianisme fàustic dels actuals governants.

Conec en Jaume des de fa anys. La seva estampa d’home fort, tot d’una peça per dintre i per fora, de verb directe i actitud contundent, feien que no passàs desapercebut en els debats del partit polític al qual tots dos pertanyem. Si estava convençut d’una cosa, ni la capacitat de convicció dels líders més carismàtics ni la possibilitat de quedar-se sol defensant una posició no el feien arronsar. Discutidor amb causa, amant de la controvèrsia per assolir la coherència, activista coratjós i imaginatiu, la vaga de fam per la llengua ha estat com un punt d’arribada natural, una estació gairebé previsible en la trajectòria d’aquest home de combat. Als qui el coneixem, la seva decisió no ens va sorprendre, però sí que ens va emocionar.

La sala de Can Alcover on ha romàs en Jaume durant gairebé un mes, cada cop més afeblit però sense que la determinació li flaquejàs ni un instant, ha estat una processó continuada de gent. I des de fora de Mallorca, la quantitat de suports i mostres d’afecte que ha rebut són incomptables. Però no ha estat així amb els principals responsables institucionals, que l’han ignorat, l’han criticat o fins i tot n’han fet befa. La seva actitud de menyspreu absolut ens informa de dues possibilitats: o bé de la seva baixesa moral, o de la seva ignorància supina del que és i del que passa en el país que governen.

Igualment, els mitjans de comunicació espanyols han mantingut un silenci total envers el gest heroic de Jaume Bonet. En fi, ja ho sabem: per a Espanya, les Balears són poca cosa més que una destinació vacacional, estampa de postal, colònia d’ultramar de la qual no cal saber-ne res. Més greu és que aquest silenci l’hagin mantingut també alguns mitjans de comunicació de les Illes Balears. Quan el mateix tipus de protesta, realitzat a altres llocs i per altres causes que no tenen res a veure amb el nostre país, els ha merescut una atenció considerable, la comparació es torna agrament odiosa.

Realment, som un país d’opereta. Si ja hem perdut fins i tot la capacitat d’identificar els nostres homenots —els que ens agraden i els que no, els que ens susciten admiració o aversió, però homenots al cap i a la fi—, devem ser bastant a prop del fons.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.

La lectura dels seus llibres polítics i històrics m’ha anat mostrant que el seu nacionalisme té un alt component pragmàtic, d’eficàcia, d’oportunitat per servir millor els interessos generals. Deutor del pensament de Prat de la Riba i Cambó, vostè creu en l’autogovern perquè és bo per al país, no per satisfer cap vel·leïtat romanticoide, ni per apuntalar els interessos privats de cap oligarquia local. Per això, quan s’apel·la a l’autogovern per justificar una qualsevol oligarquia, o quan la descentralització i el repartiment del poder polític condueixen al desgavell, al galimaties i a la impossibilitat de cap realització positiva, vostè prefereix un poder polític fort que garanteixi l’ordre i la legalitat, encara que retalli les ales a les legítimes aspiracions regionalistes. La comprensió que ocasionalment li mereix Cánovas del Castillo —compensada per les crítiques que li profereix en altres moments— s’entén des d’aquesta perspectiva.

Idò li seré franc: davant el que ha succeït aquests dies a Menorca, no lament que l’exercici del nostre autogovern hagi estat esmenat per una instància superior. Som conscient que per aquí em fic en un terreny llenegadís, ja que aquesta argumentació se’m pot girar en contra si parlam d’altres matèries, però no ho puc evitar: la preservació de Menorca és un valor infinitament més important que una ocasional vulneració del nostre dret a governar-nos des de Menorca mateix.

Tot i que, ben mirades les coses, no són els polítics de Palma els qui han frustrat —de moment— la voracitat depredadora del nostre Consell Insular —el més flac que hem tingut mai: «de perfil baix», diu la gent—. El Govern que ha desbaratat els plans del tàndem Tadeo-Huguet és el mateix que, amb la connivència en aquest cas del Consell Insular de Mallorca, ha aprovat la construcció d’un hotel mastodòntic ran de la platja des Trenc, indret d’un valor natural i paisatgístic excepcional, i símbol de la lluita ciutadana pel territori. No, no ens confonguem: Bauzá és tant o més desenvolupista que Tadeo. En realitat, la frenada a les pretensions del Consell menorquí la devem als juristes de la comunitat autònoma, que no han volgut carregar amb les conseqüències d’unes decisions que feien saltar pels aires la seguretat jurídica i abonaven l’arbitrarietat d’un urbanisme salvatge.

Sigui com sigui, aquesta vegada m’alegra que una instància superior hagi retallat puntualment el poder menorquí. Al capdavall, podem anomenar autogovern l’execució d’unes polítiques perpetrades contra Menorca? Per a vostè, aquest autogovern no té cap valor. Tal vegada seria més adient parlar d’autodestrucció. Al cap i a la fi, els qui ara ocupen les butaques del Consell són una gent que no hi ha cregut mai en l’autogovern, i de fet pertanyen a un partit que, des de Madrid i a tot l’estat, ha iniciat una operació recentralitzadora d’ampli abast.

Beníssim, idò, que la maquinària legal hagi funcionat. No podem cantar victòria, està clar, però si açò ha passat una vegada, en pot passar dues, o les que faci falta. El GOB anuncia un front jurídic per intentar aturar, amb totes les de la llei, la consumació d’unes polítiques agressives i depredadores que no conduirien a res. Tan de bo que tenguin èxit, perquè serà l’èxit de tots. Es tracta, ras i curt, d’evitar que ens facin mal aplicant com a remei contra la crisi el mateix verí que la va provocar: la bimbolla immobiliària, la inflació constructora, la desfiguració de Menorca. Si per assolir aquesta fita ens hem de posar fulles a l’orgull local, no seré jo qui hi faci escarafalls.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.

La penya del Dr. Borralleras. Ateneu barcelonès, 1919

Benvolgut amic. No diré que la tertúlia clàssica, com a espai favorit per a l’entregent i la conversa instructiva, hagi desaparegut del tot, però és evident que des de fa molts anys —vostè situa l’inici de la decadència en la postguerra— ha anat perdent pes i visibilitat. Avui hi ha tertúlies, és clar, però ja no són aquella institució social informal que tanta rellevància va tenir en el primer terç del segle XX.

A la seva obra el fenomen tertulianesc hi té una presència molt destacada. Supòs que no podia ser d’altra manera, perquè un escriptor que se sentia cridat a plasmar la seva època abans que el temps no fes matx, no hauria pogut prescindir d’una realitat tan viva. Però és que, a més, vostè va ser un participant entusiasta i assidu de moltes tertúlies i, posat a escriure, les va convertir en un recurs habitual per encetar una discussió, extreure’n una anècdota o dibuixar el perfil d’un personatge. Quantes tertúlies esmenta als seus llibres? Em sembla que si provés de comptar-les perdria el seny: les que tenien lloc a l’Ateneu barcelonès, les d’artistes i escriptors al París de la bohèmia, la del Cafè Greco a Roma, les tertúlies menys pretensioses però no menys interessants de les poblacions empordaneses… tot un món!

Hi ha qui opina que en la nostra època, l’era de les comunicacions electròniques i les noves tecnologies de la informació, la tertúlia de cafè o de local social ha estat substituïda per les xarxes socials. Em sembla que no hi estic gaire d’acord. Ho consider com a mínim un judici temerari, perquè encara tenim poca perspectiva per valorar l’abast d’un fenomen tan recent. D’altra banda, discrep del fet mateix d’anomenar-les “xarxes socials”. Seria més adequat dir-ne “xarxes virtuals”, perquè aquesta és, ben mirat, la seva novetat. De xarxes socials n’hi hagut tota la vida, més o menys d’ençà que els homínids beneïts amb el do de la paraula vam començar a trescar pel món. Des d’aquest punt de vista, cap guru d’internet no ha inventat la sopa d’all.

I encara hi ha un altre aspecte que em fa arrufar el nas i li vull comentar, encara que n’Alèxia després em digui que sempre trob ossos en es lleu. Es tracta de la propensió a estrènyer el camp de visió més que a eixamplar la perspectiva. Aquelles tertúlies del seu temps, si més no les que vostè evoca amb predilecció, tendien a la complementarietat dels contertulians, a la confrontació de perspectives, a l’enriquiment del saber o la formació de l’opinió mitjançant el contrast i el debat. Idò les xarxes socials d’internet i altres espais virtuals de comunicació tendeixen al contrari, a l’autoselecció i la discriminació per afinitats. És molt fàcil trobar gent amb qui compartir alguna cosa perquè són de la mateixa corda que nosaltres, i açò està molt bé, però em sembla que d’una manera subtil i inconscient aquests estris ens menen a una deriva segmentadora, tribal, sectària: no cercam el contrast i la complementarietat amb els diferents, sinó l’assentiment dels qui són de la mateixa corda. Si parlam d’afeccions o de gustos no hi ha cap problema, però en el terreny de les idees, de la manera com entenem la realitat i ens situam dins ella, diria que açò no deu ser bo.

Aquests dies passats, amb motiu de la vaga general, he percebut aquesta deriva d’una manera especialment nítida. Els espais d’intercanvi d’informació i opinions no donaven gaire cabuda als matisos: predominaven la comunió de seguretats, l’adulació mútua, l’eslògan i la consigna —a favor o en contra de la vaga. Allà on es donava la possibilitat de discutir —per exemple, als comentaris dels mitjans de comunicació a internet—, més que debat hi havia estirabots, insults, patètiques exhibicions de l’energumenisme més primitiu. Moltes desqualificacions fetes des del ventre i poques crítiques construïdes des de la raó i la intel·ligència.

Alguna cosa podríem aprendre del que vostè explica de les velles tertúlies. Internet —el mitjà— a priori no és ni bo ni dolent. Però tenc un dubte: si som nosaltres que l’estem fent així —i en aquest cas seria un mirall de com està el pati—, o si els qui controlen aquests espais influeixen d’una manera decisiva per convertir-nos a tots en un ramat d’idiotes. Perquè, al capdavall, algú encara es creu que internet és un espai lliure?

Fins la setmana que ve, si Déu vol.

Volia escriure unes notes explicant per què i per a què. Però he trobat els escrits de dues persones —Esperança Camps i Joan Manuel Tresserras— que expliquen el que pens i voldria dir molt millor de com ho faria jo. M’adheresc a les seves reflexions i a la seva actitud. Aquí teniu els enllaços:

1) Esperança Camps: Faré vaga (un altre pamflet).

2) Joan Manuel Tresserras: De l’egoisme insolidari a la vaga.