En tot cas, la nevada —discreta, tot sigui dit— que vostè explica a ‘Les hores’ es va produir quan la immobilitat de l’aire era absoluta. Hi evoca un vers del Dant sobre el silenci que provoca la caiguda de la neu —que vostè en aquell moment no va recordar i jo tampoc no he sabut trobar— i escriu que quan neva la terra s’omple de silenci i es produeix una atonia de la vida. Preciós, sí senyor. Sobretot si ho pots llegir mentre un tió d’ullastre va cremant a poc a poc a la xemeneia. També és molt agradable llegir qualsevol dels seus prodigiosos textos sobre la tramuntana… si ets a redossa.

En aquest punt hem progressat d’una manera plausible les darreres dècades. Em sembla patent que la nostra generació és la que ha passat menys fred de la història, almanco en aquest país. No crec que hi hagi cap mal, i per açò no acab d’entendre la gent que comenta aquesta millora com si el confort de les cases d’avui en dia fos una espècie d’acte de covardia, com un acoquinament bleda o una falta de respecte per la naturalesa. I no em referesc a abusar de calefacció —d’exagerats n’hi ha pertot arreu i en totes les coses—, sinó a construir les cases amb els moderns aïllaments tèrmics, tan ben trobats. D’acord, a l’hivern ha de fer fred: però que el faci defora.

Quan el llegesc, em fa l’efecte que vostè va passar molt, moltíssim de fred. I és que té raó: als països realment glacials, els del nord d’Europa per exemple, fa segles que han après a condicionar les cases per poder resistir els rigors de l’hivern. Al nostre país, potser amb l’excusa del clima benigne i la suavitat de l’hivern mediterrani, havíem convertit els corrents d’aire i les cases gèlides en patrimoni comú. El ben crec quan diu que el lloc on va passar menys fred va ser als països escandinaus i en ple hivern!

En aquells països, amb una nevadeta de broma com la que pot acabar fent aquí ni se n’alcen una cella. Però a ca nostra el fenomen és tan infreqüent que, si aquests dies fa neu, ens oblidarem de les baixes temperatures, ens estojarem el fred dins la butxaca i sortirem a badar i a jugar amb el cotó blanc caigut del cel. Si fa neu, així que els núvols s’obrin i caiguin els primers flocs ens entrarà una vivacitat jovial, un engrescament febril. Si fa neu, ens mirarem el paisatge i ens el tornarem a mirar, cosa que no solem fer quan és sec: ens agradarà perquè serà diferent. Si fa neu, ens deixarem emportar pel desfici, com si fóssim al·lots, i xalarem molt. I al cap d’un temps ens mirarem les fotos, i recordarem aquests dies com no recordam els altres, perquè haurà estat un moment únic i especial: efímer com el pas d’un estel fugaç, fascinador com un espectacle irrepetible, memorable com la primera vegada d’aquelles experiències que ens fan sentir intensament vius, meravellosament humans. I l’any que ve, en voldrem més.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.

Com que dalt aquesta columna hi he posat ‘provincianisme’, algú em dirà que seria més adequat qualificar aquestes llenegades d’incultura. També, és clar. Però és de vostè que he après que el provincianisme és una de les formes més corrents i nostrades de la ignorància.

L’ús que fa vostè del concepte ‘provincianisme’ subverteix la definició del diccionari de la RAE, on diu que es tracta d’una “estrechez de espíritu y apego excesivo a la mentalidad o costumbres particulares de una provincia o sociedad cualquiera, con exclusión de las demás”. Per a vostè, en canvi, el provincià és aquell que menysprea allò que li és propi i voldria ser com els de la capital. Sota un vernís de cosmopolitisme, no és altra cosa que un esnob. Enlluernat per tot allò que ve de fora, no s’adona que el problema és la seva mediocritat, la seva buidor, el no ser res i voler copiar. És, en definitiva, l’altra cara i la conseqüència de l’autoodi.

Aquest tipus de personatge a vostè l’enerva, fins el punt que en un article de l’any 1926 qualifica d’intel·lectuals semianalfabets i espessament provincians els periodistes que menystenen la cultura local en nom d’una presumpta cultura universal que, al capdavall, no sol ser altra cosa que la cultura local d’un altre lloc. Més encara: vostè considera que allò veritablement universal és l’ultralocal.

Per a vostè, el provincianisme és una de les principals malalties culturals dels espanyols: els de províncies miren cap a Madrid, i tots miren amb enveja cap a fora, cap als considerats grans centres culturals, amb una deplorable actitud d’emulació. “França és un país que va bé perquè té república; Espanya va malament perquè té monarquia”, posa en boca de l’espècimen provincià. “Però això és un pur sofisma”, li respon, “la veritat és que França és un país que va millor que Espanya perquè està habitada per francesos. Però això, que és el mateix sentit comú, no ho veu ningú, i per això se senten les coses que se senten”.

A l’Ajuntament de Santa Margalida, a Mallorca, hi ha una placa de pedra en memòria de l’orientalista Joan Mascaró, fill d’aquesta vila. La placa recull una cita d’aquest savi: “L’home gran s’arrela dins el seu idioma i cultura i poble, i s’enfila dins els valors universals, i fins i tot dins l’infinit”. Preciós! Estic segur que vostè ho subscriu. Jo també, i molta altra gent, però li confés que em cau l’ànima als peus quan veig fins a quin punt la malaltia provinciana s’estén com un contagi dins el nostre poble, i afecta fins i tot els governants, inclosos els responsables de cultura (atenció: de cultura). Amb quina desimboltura i naturalitat es conformen —quan no se’n vanten— amb ser el darrer mot del credo d’una incerta cultura cosmopolita, per ignorància i negació de les pròpies arrels, i substitueixen un bon idò per un més universal pues!

Aquesta realitat, tan trista, crida com un cant de sirena al recés elegíac. Bé, tal vegada sigui aquesta la darrera estació de la dignitat. Potser som arribats a la consumació d’aquells versos de Ponç Pons, a ‘Nura’: “Sé que al món hi ha altres llocs de més verge bellor / Jo sóc part dels vuit vents que m’han fet menorquí / Terra humil i mortal som un nom sense orgull / una llengua que el temps ha posat de genolls / Tot allò que la pàtria és el món deu ser cert / però el món que jo estim té les costes d’una illa”.

Hi ha res a fer? Ho volem fer? Ho sabrem fer?

Fins la setmana que ve, si Déu vol.

El títol de la mostra, “L’escala de l’evasió”, que és el nom donat per Miró a una de les seves obres exposades, sintetitza l’oscil·lació entre el compromís amb els esdeveniments de l’època viscuda pel pintor, i la reclusió introspectiva que va caracteritzar la seva trajectòria. Miró no feia mai pronunciaments contundents; obertament, no va subscriure ni adherir-se, recolzar o manifestar-se a favor o en contra de cap proposta. Es va mantenir al marge de la cooptació política oportunista de l’art i de l’artista. I açò no obstant, la seva vida i la seva obra són un testimoni de resistència i resiliència, una espera activa d’uns temps de canvi i renaixença.

Hi ha moltes i profundes diferències entre Miró i vostè: de caràcter, d’actitud vital, d’ideologia i de mentalitat. Però també hi veig uns punts de contacte rellevants. La trajectòria de Miró, i en especial la seva opció per l’exili interior durant el règim franquista, viscut a Mallorca des de 1940, em suggereix un paral·lelisme amb el camí que va triar vostè. Després de la guerra civil, tots dos es tanquen en un món petit: Miró a Mallorca, on tan sols era “s’homo de na Pilar”; vostè, a l’Empordà. Vostè es dedicarà a descriure el món que la guerra ha destruït, amb la consciència explícita d’escriure per als qui vindran, i viurà el lliurament obsessiu a l’escriptura com una àncora per evitar el naufragi personal. Joan Miró, per la seva banda, l’any 1945 escrivia al seu marxant parisenc, Pierre Loeb: “durant aquests anys tràgics no he deixat de treballar ni un sol dia, i gràcies a això he pogut conservar l’equilibri, gràcies a la feina he pogut mantenir els peus a terra; si no m’hauria enfonsat i hauria estat una catàstrofe”. A mesura que el franquisme s’afermava i perdurava, tant vostè com Miró es van mantenir allunyats dels cercles culturals oficials de la dictadura que, a canvi de l’adulació al règim, convertien els artistes en titelles.

De tota manera, si els camins de vostè i de Joan Miró mostren semblances de forma, no és menys cert que van viure la seva reclusió amb un esperit molt distint. Vostè és escèptic i pessimista; Miró és utòpic i idealista. Vostè fugia: del món, de l’embrutiment social, del vedetisme, les enveges i la mediocritat en què el franquisme havia sumit la cultura. Estava enfadat amb tot i amb tothom; la pèrdua de la civilització anterior a la guerra va radicalitzar el seu escepticisme sobre l’espècie humana. Miró, per contra, no fuig: la seva retirada a un món estilístic propi i a una vida de silenci no és una “fuga mundi”, una evasió pura: es tracta més aviat de l’espai escollit pel pintor per meditar, per crear, i per retornar l’art a la realitat com a proposta de llibertat i creació d’alternatives a les turbulències de la seva època.

Sigui com sigui, tots dos han acabat fent un servei impagable a la nostra cultura. Les paraules de Joan Miró en acceptar el doctorat honoris causa per la Universitat de Barcelona, l’any 1979, sintetitzen el seu compromís i la seva actitud positiva; jo crec que vostè, malgrat que en les velleses va accentuar la seva amargor i solitud, també s’hi pot sentir reflectit. Si més no, els seus lectors d’avui rebem així la seva obra: “Entenc que un artista és algú que, entre el silenci dels altres, fa servir la seva veu per a dir alguna cosa, i que té l’obligació que aquesta cosa no sigui quelcom d’inútil sinó quelcom que faci servei als homes. Que el fet de poder dir alguna cosa, quan la major part de la gent no té opció per a expressar-se, l’obliga que aquesta veu sigui en certa manera profètica. Que sigui, en certa manera, la veu de la seva comunitat [...] Que quan un artista parli en un entorn on la llibertat és difícil, converteixi cada una de les seves obres en una negació de les negacions, en un deslligament de totes les opressions, tots els prejudicis i totes les falses valors establertes”.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.

A vostè també l’enutja la ignorància sobre el País Valencià, com es desprèn de molts comentaris escampats per dins els seus llibres. En la seva època ja s’havia iniciat el desmantellament sistemàtic i completiu de la identitat valenciana —llengua, cultura, herència autòctona, lligams amb l’àrea catalana—, perpetrat des del nacionalisme espanyol amb la participació entusiasta, no seria just negar-ho, de molts valencians —individus i institucions. Davant aquesta dissort, i del flac favor que li feia al valencianisme un catalanisme expansiu que exalçava els llaços en comú i no reconeixia ni entenia les diferències, vostè va trobar el contrapunt genial i alternatiu en Joan Fuster, a qui reconeix el gran treball per desprovincialitzar les terres valencianes, una tasca d’una importància superior, diu, a tot el que a Barcelona es pensen.

Com vostè explica, a Fuster se’l van cruspir perquè la força dels mediocres a tot arreu és immensa; quan s’organitzen contra algú, són imbatibles. I el País Valencià va seguint les passes del savi de Sueca. Els tòpics deformadors s’han incrustat amb tanta força en la imatge prefabricada de València, que ja són com una paparra que ha fet re: xucla la sang i fa emmalaltir la víctima.

En el fons, no ens interessa entendre València. Del que hi ha succeït els darrers anys no en tenim un relat, un esquema, un raonament. Ens basten els titulars cridaners i simplistes per creure’ns que hi entenem alguna cosa. Amb la mirada embrutida pels clixés, caiem de quatre potes en la injustícia d’explicar els excessos que s’han comès a València —en política, en economia, en gestió del territori— a la idiosincràsia rampelluda i boja dels valencians.

Idò no. El que passa a València és la conseqüència del que va descriure Fuster: la despersonalització d’un país, la ridiculització i sostracció de la seva identitat, la provincialització mental i política, el tractament del territori com una mercaderia, són el camí més curt i segur per arribar a la corrupció, la desfeta col·lectiva i el trencament d’una societat. El periodista de ‘La Vanguardia’ Enric Juliana, en un lúcid article, conclou que el drama valencià és estructural. “Ha habido abusos”, diu, “pero lo valenciano —y lo balear— está siendo objeto de un escarnio excesivo en España”. No és el gen mediterrani del deute, avisa Juliana, sinó la bastida d’un estat que fonamenta la seva estructura en el dèficit fiscal d’uns territoris. Bàsicament, el País Valencià, les Illes Balears i Catalunya.

El nus del problema no és la rauxa de València, sinó la cobdícia de Madrid. No és la descentralització política, sinó el centralisme fiscal. No és l’autonomia, sinó la seva gestió per part de gent que no hi ha cregut mai. No és l’autogovern, sinó el mal govern. La responsabilitat del drama valencià no és, precisament, del tímid sector valencianista polític i empresarial, sinó de la dreta regional valenciana, que amb el vist-i-plau i l’escarni hipòcrita de la dreta i l’esquerra espanyoles han convertit València en el que és.

Si la història és mestra de la vida, com deia Ciceró, hauríem de saber veure a temps que la dreta que ens governa ara a Menorca i a les Balears té el mateix ADN que la valenciana. Com ha escrit un amic en el seu bloc, “hem d’anar vius a no fer el joc al centralisme espanyol, que consisteix en destruir la identitat cultural d’aquests territoris i espoliar-ne part del PIB. I tot això ho fa governant malament, ja que no pot evitar la temptació de la corrupció.”

Fins la setmana que ve, si Déu vol.
 

He rebut per correu electrònic un missatge d’una plataforma civil de caràcter internacional, a través de la qual en nombroses ocasions he donat el meu suport a accions de reivindicació, manifests i cartes a favor de les causes socials i humanitàries més diverses. Em demanen que respongui a una enquesta de valoració de la feina que fa aquesta organització, i que proposi algunes línies d’acció per a 2012.

He respost l’enquesta amb molt de gust. Però a més de felicitar-los per les seves iniciatives, també els he observat els seus silencis. Repassant de cap a cap totes les causes que han merescut la seva atenció i mobilització al llarg del darrer any, hi ha dues absències que em semblen injustificables.

La primera és que no hi ha la més mínima referència a l’increment de casos de persecució i violència contra les minories cristianes a diversos indrets d’Àfrica i a l’Orient Mitjà. Ni una nota genèrica sobre aquesta trista realitat, ni cap referència concreta a un, només un, dels gravíssims atemptats que han patit aquestes minories al llarg del darrer any: els coptes a Egipte, per exemple, o la cadena d’atemptats la nit de Nadal —per segon any consecutiu— al nord de Nigèria contra fidels reunits en esglésies cristianes. Els palestins oprimits per Israel mereixen, als ulls d’aquesta organització, més ressò i atenció: qualsevol anècdota basta perquè saltin a la primera línia de les seves preocupacions.

De la mateixa manera, m’ha semblat una mica simplista —en línia d’una massa freqüent bona fe progre i ingènua— el tractament que al llarg de l’any ha fet aquesta organització de l’anomenada “Primavera Àrab”: tot són missatges d’ànim i suport, però pràcticament no hi ha cap anàlisi dels perills o les contradiccions que amenacen aquest moviment, cosa que resta credibilitat al relat dels fets que en fa aquesta plataforma.

Tant de bo que la cadena de moviments de protesta als països àrabs condueixi a la seva democratització, a l’establiment d’uns governs que promoguin la pau, la justícia, el desenvolupament sostenible i la creació d’un estat de benestar, però dels bons desitjos a la realitat present hi ha, com a mínim, la distància del dubte. La il·lusió pels canvis positius no justifica callar les contradiccions. Que aquests moviments poden dur a la moderació dels partits islamistes és un anhel enormement desitjable, però d’aquí a afirmar que els Germans Musulmans d’Egipte són, ja ara, “islamistes moderats”, és confondre absolutament les coses. Si aquest error el comet un articulista d’opinió seria negligible; tothom rellisca alguna vegada. Però quan es tracta de textos escrits en nom de l’organització, que se suposa que han passat els controls pertinents, l’errada no pot ser menystinguda.

Durant les dues darreres dècades han passat massa coses i massa transcendents com perquè puguem continuar mirant el món amb unes simples ulleres ideològiques —les que siguin. Els vells esquemes de la Guerra Freda ja fa temps que són història, i per tant ja no té cap sentit dividir el món i els seus conflictes en bons i dolents, en els nostres i els altres. El rigor, la veracitat i l’objectivitat no poden ser una excusa per no prendre partit, però sí que garantiran la credibilitat, la solvència i l’autoritat moral de les nostres opcions.

Per a qualsevol persona, i molt més per a una organització que faci bandera de la defensa dels drets humans, que lluiti per un món nou construït sobre les bases de la igualtat, la justícia i el dret, no hi pot haver víctimes silenciades. Pensem en la importància radical que dóna Walter Benjamin a les víctimes oblidades de tota la història. Tan importants, que és en elles que Benjamin veu el sentit de tota lluita utòpica. No en les promeses de futur, no en la consumació triomfal dels nostres bons desitjos, sinó entre les runes dels qui ens han precedit i ho han donat tot, àdhuc la pròpia vida i el dret a ser recordats. Sense el memorial de rescat d’aquestes víctimes, de totes les víctimes sense distinció, no hi pot haver un futur gaire millor que el nostre imperfecte present.

Supòs que aquesta desatenció té a veure amb l’interès més aviat moderat que li mereix la qüestió religiosa en general. Sobre la teologia, manté el mateix escepticisme que davant l’especulació filosòfica: no s’hi sent atret ni apte. A Josep Valls una vegada li va expressar la seva incapacitat per entendre què o qui és Déu, si ni tan sols sap què és un sofregit! El tema religiós no és absent en la seva obra, però no hi ocupa un lloc rellevant. Diria que vostè se sent molt a prop d’aquell vers d’Ausiàs March que recull a un dels seus llibres: “Catòlic sóc, mes la fe no m’escalfa”. Vostè abomina tant del fanatisme irracional, la intolerància i l’exaltació integrista, com de l’anticlericalisme sistemàticament vulgar i groller, que considera una predisposició típica del país. Si ha d’escollir, prefereix la certitud religiosa a la política, però, escèptic com és, totes dues li semblen propenses a una infatuació asfixiant.

En qualsevol cas, des de la seva mentalitat conservadora i proburgesa, en els seus escrits tenen més pes el mecenatge eclesiàstic i la producció cultural que les obres de misericòrdia i les realitzacions de la doctrina social. I no parlem ja de quan la fidelitat a l’Evangeli entra en conflicte amb el poder: o no en parla, o ho critica. La seva justificació de la censura que Prat de la Riba va exercir contra la publicació de l’article “La ciutat del perdó” de Joan Maragall, em va fer arrufar el nas. En aquest punt, vostè i jo discrepam a fons.

Tornant al cardenal Tarancón, allò que el fa gran és la seva llibertat i independència davant el poder, la fidelitat a la seva consciència, la claredat de la seva posició quan es tracta de triar entre el servei per la reconciliació de tot el poble i la continuïtat del suport al règim franquista, sabent que la conseqüència indefectible seria la pèrdua d’estatus i privilegis per part de l’Església.

Més a prop en l’espai i en el temps, aquestes festes hem viscut un altre exemple d’una Església que està al costat del poble i es fa ressò dels seus neguits. Va ser a Palma, durant la festa de l’Estendard del 31 de desembre. Si el batle de Palma, Mateu Isern, va fer el gest estúpid i provocador d’emprar el castellà en aquesta celebració de la identitat mallorquina —cosa que cap batle no havia fet mai—, una bestiesa que lògicament va encendre la concurrència, a la missa solemne de la festa a la Catedral, el predicador Pere Fiol, rector de Muro, va recordar les paraules del Papa Joan XXIII a l’encíclica “Pacem in Terris” sobre el deure dels poders públics d’aplicar-se eficaçment a afavorir els valors de les minories, especialment la seva llengua, cultura, tradicions, recursos i iniciatives econòmiques. Actualitzant aquest missatge, mossèn Fiol va afirmar: “lluny som nosaltres dels ideals que posava el bon papa Joan. Quan ens pensàvem haver fet algunes passes amb l’Estatut de la nostra terra, ens trobam que és bo de fer canviar-les o buidar-les de contingut”.

És obvi que aquestes referències no van fer cap gràcia als qui, des del capdamunt de les institucions que haurien de vetllar pels nostres drets com a poble, es dediquen sistemàticament a vulnerar-los. En fi, quan l’Església té problemes amb el poder perquè fa costat al poble, és un senyal de coherència, un indicador que està allà on ha d’estar i fa el que ha de fer. Com solia dir el beat Juníper Serra i citava mossèn Fiol, “allò primer és allò primer, i així hem de ser fidels a Déu i a la nostra Terra”.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.

Ho va escriure vostè, açò. Jo només puc dir-li que ho subscric fil per randa. Però la coincidència no m’alegra, perquè entre l’època en què ho va redactar i aquesta carta que li escric ha passat més de mig segle, i resulta bastant trist, per no dir grotesc, que les coses hagin canviat tan poc. De fet, els polítics de color blau que ens comanden avui a Menorca, tal vegada perquè a més de ser espanyols són espanyolistes, semblen entestats a ensenyar, dia rere dia, fins a quin punt són alumnes aplicats d’aquesta escola, que podem anomenar d’oposició de l’oposició.

Un dels signes més clars és l’ús i abús de cartes a la premsa per part dels actuals governants: batles i batlesses, consellers i conselleres, apareixen dia sí i altre també a les pàgines d’opinió per justificar les seves decisions. No en tenen prou amb l’adulació dels corifeus habituals: necessiten sortir a la palestra directament. Les cartes a la premsa sempre han estat, aquí i a tot arreu, un recurs assidu dels partits d’oposició. A vostè, senyor Pla, li repugna la xerrameca de molts polítics, però reconeix que la feina dels opositors consisteix a plantejar i argumentar alternatives, amb l’esperança de convèncer el major nombre possible de ciutadans. I la premsa és un lloc idoni per dur a terme aquesta tasca.

En canvi, les accions adequades, sòlides i convincents d’un govern no necessiten que els seus executors les hagin d’explicar, justificar i defensar constantment a través d’articles a la premsa. Les bones polítiques es defensen totes soles. En açò, precisament, consisteix governar: en demostrar amb els fets, i no tant amb les paraules, que ets capaç de fer-ho millor que els adversaris. Per contra, quan els governants necessiten recordar als seus administrats que tal cosa la fan pel seu bé, si han d’escriure cada dos per tres als diaris per alabar les seves pròpies iniciatives, podem arrufar el nas: vol dir que no estan tan segurs d’allò que presumeixen, de comptar amb el suport de la majoria de ciutadans. I encara és més sospitós si fan aquella cosa tan lletja de bravejar de majoria absoluta, com si la política fos una impúdica exhibició de testosterona. O d’estrògens.

Aquest vici, per la seva freqüència, ha quallat en la saviesa popular: excuses de mal pagador, deim a Menorca. “Dime de qué presumes y te diré de qué careces”, diu el refranyer castellà. Hi ha fins i tot una llatinada per definir aquest comportament: “excusatio non petita, accusatio manifesta”.

Els nous governants menorquins s’han lliurat amb devoció a aquesta pràctica que, segons els experts en marketing polític, és poc recomanable perquè mostra més les febleses que les fortaleses. Alguns, al marge de l’encert o l’error d’aquesta estratègia, escriuen cartes amb formes correctes i respectuoses. Altres són més bèsties, i encegats per la mala llet no s’adonen que amb l’estil barroer i furiós dels seus escrits posen en evidència les seves mancances. En qualsevol cas, una cosa sembla clara: el temps de donar la culpa als anteriors governants per dissimular la inacció, els arguments de la suposada herència enverinada, i la recurrència a la falta de doblers, ja comencen a fer pudor. Estan on estan per governar, no per queixar-se. Per açò, ja hi ha l’oposició.

Aprofit per desitjar-li un Bon Nadal i un feliç any nou. Li tornaré a escriure després de Reis.

N’hi ha que opinen que en un estat laic l’ajuntament no ha de posar cap betlem. Confés que el restauracionisme confessional, carrincló i arnat, que promou l’Ajuntament de Maó, a mi també em posa la pell de gallina. Però crec que el puritanisme laic és massa llepafils —com tots els puritanismes. A Menorca, d’açò en deim trobar ossos en es lleu. En aquest punt em decant per l’opinió d’en Bep des Migjorn: ens carregam el betlem i acabam posant l’arbre de Nadal, un fòtil molt respectable però estrany a la nostra tradició cultural. Ja veu que en Bep coincideix amb vostè: havent acceptat que el Nadal fomenta una emotivitat ensucrada i bleda, posat a triar vostè prefereix l’afectació dels nostres costums de sempre a la importació de la sensibleria arbòria dels països nòrdics, que allà està molt bé i que projectada aquí fa riure. La seva defensa cultural del betlem és rotunda: davant la proliferació de l’avet, considera que cap poble del món no ha arribat a crear una cosa tan graciosa, tan popular, tan fina com els nostres pessebres.

No, per aquí no tenc cap discrepància: em sembla ben normal i positiu que un ajuntament posi un betlem, només faltaria. El que em molesta del cas de Maó és la desmesura, l’estufera, l’ostentació arrogant i exhibicionista de l’element tradicional-religiós. Pel cantó estètic, el betlemot de Maó i l’exageració lumínica ambiental em recorden els adjectius mordaços amb què vostè qualifica les baluernes del barroc decadent: monuments inflats i pretensiosos, demostracions ampul·loses d’una grotesca inanitat, ventositats imperials. Per aquí podem riure, encara. El que em posa de mal humor és la dimensió ètica de tot plegat.

Som cristià: per a mi Nadal és l’Encarnació de Déu, el seu abaixament a la condició humana en la figura del fillet pobre de Betlem. Accept que la nostra societat, secularitzada i postcristiana, hagi convertit aquestes festes en tota una altra cosa. Però que en nom del Nadal, i justament des d’una actitud de reivindicació de l’element religiós, l’Ajuntament de Maó es gasti una fortuna en la il·luminació dels carrers i en unes figures gegants d’un gust força discutible —aportació zero al patrimoni artístic de la ciutat—, em fa mal de panxa. Especialment ara, quan vivim la pitjor crisi en moltes dècades, en ple festival d’unes retallades socials que fereixen les persones més fràgils. Després d’haver cregut que la beneficència havia estat superada per l’estat del benestar, hem de reconèixer que no hi ha altre remei que donar suport a les entitats que aquest Nadal repartiran bosses de menjar entre un nombre creixent de famílies que han tocat fondo. Davant aquesta duríssima realitat, el betlem gegant i caríssim del Pla de la Parròquia té molt poc de símbol cristià. Símbol de què?

Encara no sabem com sortirem d’aquesta crisi, però en el seu diagnòstic començam a estar tots bastant d’acord: havíem gastat més del que teníem; en temps de vaques grasses no vam ser previsors, ens vam contagiar de la febre consumista i vam treure els peus del llençol. Les crisis són dures, però també són una oportunitat de revisió i esmena, i aquesta lectura té un caràcter alliçonador: començam a veure que val la pena posar el cor i les il·lusions de la vida en alguna cosa superior a les compres compulsives. Idò quan més necessitam el seny i la prudència per acabar d’aprendre les lliçons d’aquesta crisi, quin és el missatge que ens envia l’Ajuntament de Maó amb la seva dèria “dinamitzadora”? Exactament el contrari. Els seus gestos ens conviden a tropissar amb la mateixa pedra, com si volguessin evocar implícitament aquella gran pel·lícula de Sydney Pollack: gastau, gastau, maleïts! Per Nadal, sortiu al carrer… per anar de botigues. No faceu cas dels qui us prediquen austeritat i prudència, espremeu la targeta de crèdit fins que estigui eixuta, comprau i consumiu en aquesta ciutat que, amb els vostres doblers, nosaltres hem convertit en un gran mercat.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.

També és cert que quan apareix un polític que demostra alçada de mires i bones aptituds per manejar amb seny i eficàcia els afers dels seus administrats, li dedica elogis entusiastes. El seu màxim referent és Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya entre 1914 i 1917. El senyor Prat tenia tot el país dins el cap: sabia a on volia anar, i què volia fer per arribar-hi. De bon començament va tenir clar que havia de posar en els llocs clau les persones més adequades, que sovint no eren de les mateixes idees polítiques d’ell. Vostè ens ho recorda: allà on veié una capacitat, allà dirigí la vista; acceptava totes les iniciatives útils encara que tinguessin una procedència diversa del seu propi ambient, fins el punt que els grans col·laboradors foren gent que no era del seu partit.

Em tem que no podem predicar les mateixes virtuts dels actuals mandataris de les institucions menorquines i autonòmiques. Començant pel nomenament d’assessors —suposant que en fes falta cap: el seu mèrit principal és tenir carnet del partit. La capacitat, en canvi, és com el valor a la cartilla militar: se suposa.

I no són només els assessors. Just començada la legislatura, els representants d’una entitat que manté un important conveni amb una conselleria van anar a visitar el nou responsable; els va reconèixer que d’allò que li parlaven no en tenia ni idea, però confiava donar continuïtat al conveni. Sense comprometre’s, perquè no sabia com quedaria el pressupost de l’any que ve.

Poc temps després, el responsable d’un altre departament va convocar una reunió d’experts; tots ells li volien escoltar les línies mestres de la nova etapa, però després del bon dia i d’agrair-los l’assistència, el convocant va obrir el torn de paraules: “Vosaltres sou els entesos. Ja direu què hem de fer. Si trobam els doblers, ho farem”. Com que al polític no li van agradar algunes de les propostes que va sentir, va criticar que determinats assistents haguessin emprat la trobada per fer política. Textual. La persona que m’ho explicava, que havia participat a la reunió, disculpava el polític: “mesquí, sa romana no en treu més”.

Acabaven d’aterrar, dirà algú. Encara havien de prendre el pols a la situació, s’objectarà. D’acord. Al darrer ple del Consell Insular —fa poc més d’una setmana— el conseller d’ordenació del territori afirmava que encara no saben què volen fer amb el Pla Territorial Insular. Que fort: després d’anys de matraca culpant el PTI de ser la causa de tots els mals sabuts i imaginats que pateix Menorca, podíem pensar que els nous inquilins de la plaça Biosfera ja tindrien dissenyada l’alternativa. Idò es veu que no. Després de mig any de govern amb una còmoda majoria absoluta, encara no saben què volen fer.

Diuen que són liberals. La seva gran promesa era acabar amb l’intervencionisme excessiu de l’anterior govern per donar protagonisme a la societat i posar Menorca en marxa. Bé, ara començam a entendre què volien dir. Per no prendre mal, potser convengui recordar el que li va dir vostè al seu amic Josep Valls, de Figueres: «els liberals es presenten com a promotors de felicitat. Però a l’hora de governar no faran res i haureu d’anar sempre amb la por que us fotin la cartera en el moment més impensat».

Fins la setmana que ve, si Déu vol.

HHhH (traducció catalana: col·lecció Mirmanda) és un llibre recomanable per moltes raons. Binet renuncia expressament a la distància emocional de l’escriptor amb els fets narrats, per adoptar una posició de compromís ètic clar i autoexigent, antitètic al nihilisme postmodern de molts autors a la moda, com el seu paisà Michel Houllebecq, a qui dedica un agut comentari. En diria moltes coses d’aquesta obra, però aquest escrit no és una ressenya bibliogràfica —o no ho volia ser. Si n’hi he volgut parlar és perquè algunes pàgines m’han dut a pensar en vostè i, de rebot, en el que passa avui amb l’excusa de la crisi econòmica. I aquí, amic Pla, em sembla que vostè i jo esteim a les antípodes.

Laurent Binet és duríssim amb el paper dels governs democràtics europeus durant els anys d’ascens de Hitler: pel seu pactisme covard, i per la utilització oportunista del perill nazi com a justificació per retallar drets socials. Per al govern francès, la bestialitat de l’ogre alemany no va ser prou important com per intentar aturar l’esquarterament de Txecoslovàquia, però sí que va ser l’excusa perfecta per fer alarmisme social, per estigmatitzar els treballadors reivindicatius i desprestigiar els sindicats. Binet retreu al primer ministre Édouard Daladier que, essent socialista, cedís a la provocació de la premsa reaccionària francesa i promogués l’increment de la jornada laboral de quaranta a quaranta-vuit hores.

I vostè, senyor Pla? Les seves cròniques parlamentàries de 1935 i principis de 1936 em recorden aquella premsa francesa. A França, Hitler era l’espantall de la dreta per collar les reivindicacions de les classes populars. A Espanya, els desordres socials i l’ambient de crispació eren recollits per la premsa dretana per reclamar la prioritat de l’ordre públic i la necessitat d’un govern repressor. A partir d’un cert moment, vostè es va apuntar al carro. Com diu la seva biògrafa Cristina Badosa, “Pla contribuiria amb el seu alarmisme a proveir d’arguments les dretes descontentes, que no havien deixat de conspirar i que posaven com a justificació els desordres socials”.

No vull posar al mateix nivell l’ambient prebèl·lic de l’Europa dels anys 30 amb la crisi socioeconòmica que travessam avui —ara les guerres les exportam. Però em preocupa, i em rebel·la, la penetració en l’opinió pública de la cantarella de la dreta —política, econòmica i mediàtica— per fer-nos combregar amb rodes de molí. A poc a poc, tots anam interioritzant que si no comprenem la gravetat de la situació i ens negam a acceptar els sacrificis imponderables, som uns egoistes insolidaris. Si no obeïm els designis dels “mercats” i no doblegam el genoll davant l’oracle alemany de Merkel, serem responsables del deteriorament de la situació i de l’aprofundiment de la crisi. Al final, els culpables de la crisi no seran les males polítiques, les males pràctiques dels especuladors, la banca i les multinacionals: serem nosaltres.

Hi ha un patró que es repeteix en èpoques de crisi estructural: la cridòria alarmista, l’excitació de les baixes passions i l’arenga a base de consignes s’imposen per damunt del debat d’idees, dels arguments ponderats, de la recerca del consens democràtic. Aquesta dogmàtica mai no sol arreglar res, però serveix per justificar les garrotades, o les retallades.

Com podem sortir d’aquest femer ideològic sense tancar els ulls a la realitat? Com ho farem per contestar aquesta pressió no des d’un idealisme ingenu, sinó des de la urgència de trobar alternatives practicables? Idò miri: si avui he trobat motius de fonda discrepància amb vostè, també li he de dir que altres escrits seus obren camins suggerents en aquesta direcció. En parlarem un altre dia.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.