Aquest conflicte entorn a un paisatge i un projecte concrets s’havia de produir, de manera necessària, perquè assistim a l’emergència de dues sensibilitats creixents, que necessiten confrontar-se per poder trobar l’equilibri. Tenim, d’una banda, una consciència creixent davant la crisi climàtica, que ens exigeix respostes urgents. D’altra banda, una cada cop major sensibilitat pel paisatge i la protecció dels entorns d’alta qualitat natural o cultural, perquè són indicadors i forjadors, a la vegada, de la identitat d’una comunitat.

Diu Pilar Benejam: El que ens hauríem de demanar és on seríem ara si no hagués estat per l’escola. No ens en queda d’altra: hem de continuar treballant.

Amb la inanició crònica a la qual l’administració autonòmica sotmet els nostres museus públics des de fa dècades, la feina educativa i didàctica que fan és, ben mirat, un veritable acte de militància cultural dels seus responsables i treballadors.

Més per Menorca, com a partit sobiranista, reivindica la capacitat de decidir des d’aquí sobre allò que ens afecta. Com a mínim, de participar en les decisions. I com a territori insular, és fonamental que tinguem el control de les portes d’entrada i sortida.

Diu Lluís Duch: «la constitució de la memòria col·lectiva no és el poder, sinó l’amor. En efecte, la memòria col·lectiva posseeix un fons afectiu, que és el ciment que uneix els diversos membres d’un grup en uns mateixos sentiments i en una consciència de mútua pertinença».