Les illes de la Mediterrània estam agermanades per una història plena de contactes sorprenents, més o menys coneguts. Però més enllà de la història compartida, la pertinença a un món interdependent que genera crisis globals amb expressions locals, ens crida a establir nous lligams, a treballar junts per un futur més digne que aquest amarg present.

Anam al poblet de Vassileonikos, on visitam una família siriana que ha tingut la sort de ser allotjada en una casa, el lloguer de la qual paga ACNUR. Són Ghalip, la seva dona, i tres fills petits. Ghalip (38 anys) ens explica la seva història, esfereïdora com la que, de fet, et pot contar qualsevol altre refugiat. Provenen d’Alep.

Des de març de 2016, quan va entrar en vigor l’acord entre la UE i Turquia, “només” arriben deu, vint, trenta refugiats cada dia a Quios. Arriben… i aquí es queden. Sense saber fins quan.

A l’altra banda titil·legen els llums de la ciutat turca de Çesme, com un far que avisa que demà, com cada dia, en vindran més.

Si som demòcrates, hem d’acceptar que un estat o la Unió Europea puguin acordar el que vulguin, sempre que ho facin amb transparència, per majoria, i amb totes les garanties de supervisió de la negociació.

Diverses persones s’han interessat últimament per les intencions del Departament de Cultura i Educació del Consell Insular de Menorca pel que fa a la il·luminació dels monuments de la cultura talaiòtica. Supòs que les notícies sobre la destrucció o robatori d’alguns d’aquests punts de llum hi té alguna cosa a veure amb la reiteració d’aquest interès. […]

En la vida —a prop teu o a l’altre cap de món— moltes vegades passen coses que et tallen la respiració i et deixen sense paraules. La crisi humanitària dels fugitius de les guerres d’Orient Mitjà és una d’aquestes ocasions.