Aquesta Setmana Santa és diferent de totes les altres que hem viscut. Avui, Dijous Sant, Dia de l’amor fratern, el temps suspès per l’epidèmia de coronavirus ens duu a viure una paradoxa.

Aquest conflicte entorn a un paisatge i un projecte concrets s’havia de produir, de manera necessària, perquè assistim a l’emergència de dues sensibilitats creixents, que necessiten confrontar-se per poder trobar l’equilibri. Tenim, d’una banda, una consciència creixent davant la crisi climàtica, que ens exigeix respostes urgents. D’altra banda, una cada cop major sensibilitat pel paisatge i la protecció dels entorns d’alta qualitat natural o cultural, perquè són indicadors i forjadors, a la vegada, de la identitat d’una comunitat.

Diu Pilar Benejam: El que ens hauríem de demanar és on seríem ara si no hagués estat per l’escola. No ens en queda d’altra: hem de continuar treballant.

Amb la inanició crònica a la qual l’administració autonòmica sotmet els nostres museus públics des de fa dècades, la feina educativa i didàctica que fan és, ben mirat, un veritable acte de militància cultural dels seus responsables i treballadors.