Ara anava a escriure: «He acabat el llibre Els ullastres de Manhattan d’en Ponç Pons», però seria molt trist dir que l’he acabat quan just n’he fet la primera lectura! Rectific, idò: «He començat a xalar amb el llibre Els ullastres de Manhattan d’en Ponç Pons».
Una característica comuna dels bons escriptors és que, obra rere obra, aprofundeixen la seva personalitat literària i consoliden el seu estil particular, que és el que acabaran aportant al riu vivent de la literatura.
N’hi ha, com Jaume Cabré, que construeixen aquest estil corregint i augmentant els seus descobriments literaris: a cada nova obra de Cabré hi pots trobar més i millor del que t’ha mostrat en la novel·la precedent, i algunes coses noves. Supòs que no és casual que els llibres de Jaume Cabré, amb els anys, hagin anat guanyant en volum: necessiten espai per poder desplegar i mostrar l’exhuberància del seu estil.
Altres escriptors, més comunament els poetes, i aquest és el cas d’en Ponç Pons, avancen cap a la perfecció del seu estil pel camí contrari: a través de l’essencialització, amb el despullament de tot allò accessori, la contenció de la verbositat per aconseguir expressar el màxim amb el mínim de text.
Els ullastres de Manhattan és la crònica d’un viatge d’anada i tornada de Menorca a Nova York i, a la vegada, una història de Menorca en vers. Només en Ponç podia fer aquest viatge en tan sols 96 pàgines, que concentren el millor de la seva creació literària.
Em queden moltes estones de tornar-hi, per pouar l’essència que amb una primera llegida just aconsegueixes olorar.