La conferència de l’acte inaugural del curs 2017-2018 de l’Ateneu de Maó, celebrat el 13 d’octubre, va ser pronunciada pel periodista Iñaki Gabilondo, que va parlar d’Un temps d’estupor. Us deix la meva intervenció en aquest acte.
L’Ateneu de Maó, després de cent dotze anys d’existència, continua essent una de les entitats culturals i socials de referència, dintre i fora de Menorca, i açò mereix tot el reconeixement dels ciutadans i de les seves institucions.
Molts viatgers il·lustres que han trepitjat Menorca al llarg del segle XX han deixat testimoni de la seva admiració per l’Ateneu, una entitat que en una illa de les dimensions geogràfiques i demogràfiques de Menorca ha fet una contribució molt difícil de mesurar en benefici del saber, de la ciència i de la cultura en tots els seus vessants.
L’Ateneu és probablement l’entitat que ha catalitzat les aportacions més significatives per tal que Menorca sigui, en paraules de Josep Pla, «un dels llocs habitats per la nostra gent sobre el qual s’han concentrat una quantitat més gran d’observacions de la més diversa procedència». I afirma Josep Pla que l’Ateneu ha estat l’alma mater del moviment intel·lectual menorquí, un moviment que qualifica de tolerant, liberal i obert.
És exactament així. Per la tribuna de l’Ateneu hi han passat les persones i les idees més representatives de l’esperit de cada època. En aquesta sala s’han escoltat i discutit paraules dels signes més diversos, de Menorca i de fora de Menorca. La sala d’actes de l’Ateneu ha estat testimoni dels temes de debat més importants de la Menorca contemporània, i també ha estat el lloc on hem tingut la primera notícia de nous corrents de pensament o d’idees que despunten en la societat global.
Avui, en aquest temps d’estupor de què ens ha parlat el gran periodista Iñaki Gabilindo, és més necessari que mai que l’Ateneu continuï essent una casa oberta al diàleg, la tolerància i l’obertura d’horitzons. La nostra època està caracteritzada per la reducció i la contracció dels discursos en eslògans que caben en un tuit. Vivim temps d’esquematismes, de simplificació, de blancs i negres sense matisos, de consignes que ofeguen l’anàlisi i el contrast.
Crec que Menorca, malgrat que també aquí arriben ecos d’intolerància i visceralitat, i que alguns sucumbeixen a aquests cants de sirena, som una societat que podem presumir d’haver sabut construir, en moments clau, consensos amples. Som un poble que en diferents moments de la nostra història contemporània hem estat capaços de posar-nos d’acord sobre qüestions fonamentals que afecten el nostre espai físic, la nostra illa, i també la nostra vida com a societat.
El filòsof canari Javier Muguerza va escriure fa ja alguns anys un llibre que es titula Desde la perplejidad. Diu, a la introducció del llibre, que també l’hauria pogut titular Guía para perplejos, però que no ho va fer justament perquè el seu treball persegueix exactament el contrari del que seria habitual en una guia, ja que ell no pretén treure’ns de la perplexitat sinó ajudar-nos a viure amb ella, i de fet ens convida a assumir el do de la perplexitat que van posseir grans filòsofs com Sòcrates o Wittgenstein. No hi puc estar més d’acord, perquè el millor i major exercici de tolerància no es fa tant amb allò que és diferent però que comprenem com, justament, amb allò que no entenem.
Els temps que ens ha tocat viure són, o haurien de ser, d’aquesta mena de perplexitat: no esperar a entendre l’altre —el diferent— per acceptar-lo. Acceptem primer la diferència per fer després l’esforç d’escoltar la persona, el grup, el col·lectiu, i intentar entendre els seus motius, la seva raó. Aquesta és l’autèntica tolerància, la que, de fet, és més fidel a la seva etimologia llatina: tolerar significa suportar, resistir, carregar. No són una càrrega les coses que se’ns fan agradables, sinó les que ens costa d’acceptar, les que ens pesen. No toleram allò que apreciam, sinó allò que ens costa i, avui d’una manera especial, ens deixa perplexos perquè no ens ho hauríem imaginat mai.
En aquests temps d’estupor, de perplexitat, l’Ateneu de Maó ha de continuar fent tan bé allò que ha fet els darrers cent dotze anys: ser un espai tolerant, liberal i obert, des d’on uns i altres continuarem fent de Menorca un bon lloc per viure i conviure.