Avui s’acaba la nostra estada a Quios. El darrer acte en el qual hem participat ha estat el Ple de l’Ajuntament, on ens hem agraït mútuament l’establiment de lligams de col·laboració entre dues illes que, ben mirat, s’assemblen més del que ens pensàvem. Aquí ens hem sentit com a casa, perquè açò podria ser ca nostra. I perquè el que passa ara aquí, ens podria passar a nosaltres demà mateix.
Si parlam d’interculturalitat tendim a pensar en termes simples: ells i nosaltres. Els autòctons i els forans. La població local i els refugiats. La realitat, però, és més complexa, i la conversa que hem tingut a migdia amb tres refugiats, un sirià i dos ghanesos, ens ha posat davant l’evidència que no té cap sentit considerar els refugiats com un col·lectiu homogeni. Quan els veus als camps, sense conèixer-los, a primer cop d’ull semblen un tot. Per poc que t’hi apropis, els matisos comencen a revelar un quadre multicolor, infinitament plural. Els refugiats són de nacionalitats diverses. Amb llengües, religions, cultures, trajectòries que tenen molt poc a veure entre elles. Qualsevol simplificació és falsa i injusta.
Mohamed, un farmacèutic sirià de quaranta anys que ha aconseguit arribar amb els seus pares ancians, ara mateix té tres prioritats. La primera, cuidar els pares. La segona, tractar-se la psoriasi. La tercera, recuperar la seva vida i reprendre la seva trajectòria professional, tallada en sec per la guerra. Williams i Frank tenen més pressa, i sospiren perquè el temps d’espera en aquesta illa sigui breu. Són joves i forts, plens d’energia, i estan disposats a viatjar fins on sigui no sols per sobreviure, com fins ara, sinó per viure. Tots som humans, diu Mohamed, i tots tenim dret a viure en pau.
Mohamed distingeix tres actituds dins el camp de Souda. La dels qui frissen per marxar, plens d’ansietat perquè la cosa s’allarga massa. La dels qui, després del que han passat, ja estan bé aquí, i esperen sense sentir ni posar pressió. I la dels qui han vingut aquí a causar problemes, a provocar, a robar, a agredir. Desgraciadament, el tercer grup facilita la criminalització de tothom, la reducció de la diversitat a un clixé, la justificació de l’exclusió, la confrontació, la desaparició de les persones darrere la pantalla d’una categoria.
Vam arribar diumenge fent memòria dels lligams històrics entre Menorca i Quios, després de l’assalt turc a Ciutadella de 1558. Avui ens acomiadam amb la convicció que aquí no pateixen un problema regional, sinó la manifestació concreta d’una crisi global. Les illes de la Mediterrània estam agermanades per una història plena de contactes sorprenents, més o menys coneguts. Però més enllà de la història compartida, la pertinença a un món interdependent que genera crisis globals amb expressions locals, ens crida a establir nous lligams, a treballar junts per un futur més digne que aquest amarg present. No tenim solució per a tot, però la voluntat i la generositat són armes poderoses per combatre la impotència.
La pregunta, idò, és què volem fer a partir d’ara. De fet, la pregunta que es fa qualsevol persona decent davant la infàmia d’una Europa ensopida davant la pitjor crisi humanitària des del final de la Segona Guerra Mundial, és què podem fer nosaltres. La col·laboració de Menorca amb Quios, que val la pena continuar i enfortir, ens donarà la possibilitat de desenvolupar noves accions, projectes concrets útils i positius. Però sobretot ens farà l’efecte mirall: Mirem-nos en ells, i aprendrem què volem ser.