La jornada comença amb la visita, parcialment frustrada, a Vial, el camp de refugiats més gran de Quios. Situat en una zona rural, dalt un altiplà rocós a uns set kilòmetres al sud de la ciutat, no té res a veure amb el campament urbà de Souda, que vam visitar ahir. Aquí no hi ha tendes de campanya: dins un recinte perfectament clos amb una tanca metàl·lica coronada amb un reixat de punxes, hi ha centenars de contenidors-habitacle prefabricats, plantats amb tiralínies. Té capacitat per un miler de persones, i ara mateix n’hi ha vuit-centes.
El van construir aquí perquè hi havia una nau industrial buida, una antiga fàbrica que ara acull els contenidors-oficina dels serveis que actuen al camp: ACNUR, EASO, la policia, els serveis socials i d’atenció psicològica, i alguna ONG.
El responsable del servei de recepció ens explica el procediment habitual quan hi arriben nous refugiats: primera entrevista de valoració, identificació i derivació als serveis especialitzats. Però a mitja conversa ens avisen que hem d’abandonar el camp. Hi ha rumors de disturbis. Els funcionaris d’asil han estat evacuats per prevenció, i el camp tancarà tot el dia a visites. Un oficial de policia ens diu que temen que l’arribada dels nazis (sic) d’Alba Daurada per al míting d’avui capvespre provoqui altercats als contorns del camp. Un altre funcionari creu que el perill és un possible nou esclat de desesperació dels refugiats, que no reben el visat per sortir de Quios. No ho aclarim, però sigui com sigui hem de marxar.
El xofer municipal ens acompanya fins al poblet de Vassileonikos, on visitam una família siriana que ha tingut la sort de ser allotjada en una casa, el lloguer de la qual paga ACNUR. Són Ghalip, la seva dona, i tres fills petits. Ghalip (38 anys) ens explica la seva història, esfereïdora com la que, de fet, et pot contar qualsevol altre refugiat. Provenen d’Alep. Divuit membres de la seva família van morir en un atac aeri: una sola bomba va enfonsar l’edifici on vivien. Ghalip va ser empresonat per un escamot de Daesh, i quan el van amollar ja havia pres la decisió de marxar. No sabien on anirien, i es posaven en mans dels únics que els podien treure d’Alep: les màfies. Només volien sobreviure a l’infern.
Encara avui tota la família duu la por al cos. Per mostrar-nos-ho, Ghalip crida el seu fill Malik, un passerell de cinc o sis anys amb síndrome de down, tot simpatia i curiositat, i li demana que ens mostri què fa cada vegada que sent un avió. El menut es doblega, cap per avall, amb les mans al clatell per protegir-se. Son pare l’assenyala amb un dit i ens mira sense dir res. No fa cap falta. El cor ens ha caigut dins la panxa, i aquesta imatge d’espant ens acompanyarà tot el dia. Què dic: tota la vida.
Just abans de retirar-nos a l’hotel, ja ben entrada la nit, ens donen una bona notícia: el míting d’Alba Daurada ha estat un fracàs. Trenta-cinc persones de públic, i cap ressò al carrer. No està tot perdut. Si els qui poden prendre les decisions adequades ho fessin, si la burocràcia d’Europa fos conscient que amb només una mica d’empenta les coses podrien ser molt més senzilles aquí, si algú escoltàs la veu d’aquest poble que fa el que pot i que vol viure en pau, el somriure dels fillets de Ghalip quan ens acomiaden de ca seva no seria tan feridor.