El 20 de març va entrar en vigor l’acord entre la UE i Turquia. La Gran Indignitat, com l’ha anomenada Sami Naïr. L’objectiu era posar ordre a l’entrada de refugiats al territori europeu. El resultat, però, és un doble fracàs: els fugitius del terror han estat abandonats a la seva mala sort, fronteres enllà, i de portes endins ha provocat el col·lapse als llocs d’arribada com Quios. El missatge, no per implícit menys obvi, és un escarni obscè: aquí us quedau. Els refugiats, sí, però també les ONGs, l’ajuntament, els veïns. Tots vosaltres. Aquí us quedau.
Des de principis de 2015, cada dia arribaven a Quios centenars, i alguna vegada més de mil fugitius de la guerra de Síria. Però així com entraven, sortien: dos o tres dies per ser registrats i obtenir el visat de refugiat, i de viatge cap a la Grècia continental i cap a altres estats europeus. Des de març, “només” n’arriben deu, vint, trenta cada jornada. Però arriben, i aquí es queden. Sense saber fins quan.
Hem visitat el camp de Souda, ubicat al fossar de la murada de l’antic castell de la Ciutat. Sobre un terra enfangat, les tendes instal·lades per ACNUR acullen més de 800 refugiats, al límit de la seva capacitat. I cada dia n’entren de nous. L’ambient és de paràlisi, d’entumiment i inacció. Però per davall cova la desesperança, i la tensió pot esclatar en qualsevol moment. Poden entrar i sortir quan volen, però no tenen on anar. Ni res a fer. I no fer res, diu el batle Manolis Vournous, és la mare de tots els dimonis.
L’ajuntament no estava preparat per aquesta situació, i els dispositius d’atenció són cada vegada més insuficients. Algunes mesures que proposa el govern local a l’estat grec i a les agències internacionals s’acaben acceptant, però tard i malament. La lentitud és exasperant, i el malestar no arriba als despatxos on es prenen les grans decisions. Qui ho pateix és la gent que viu i malviu aquí. En diverses ocasions hi ha hagut refugiats que han incendiat les seves pròpies tendes, a veure si així els treuen d’aquí. Els al·lots vagaregen pel carrer, i els veïns, els mateixos que fa uns mesos es van abocar amb tot el que tenien a ajudar els refugiats, han començat a patir directament els altercats, els esclats de nervis, les baralles de carrer.
Aquí tothom té una part de raó. Els refugiats, que clamen per marxar. Les ONGs, que s’afanyen a fer el que poden. Els ciutadans, que temen per la seguretat. Els negocis, que pateixen la caiguda en picat de la seva activitat. Si l’any passat Quios va perdre el 70% de les reserves turístiques d’Holanda, Noruega i Bèlgica, per l’any que ve s’han quedat a zero. L’Ajuntament ha estat a la World Travel Market de Londres, i el regidor de turisme ens mostra una foto que va fer a l’estand de les Illes Balears. Però ells han tornat aquí amb les mans buides. La temporada que ve ho fien tot al turisme turc. Ironies d’aquesta història d’impotència i mesquinesa.
I el batle i els regidors, amb una normalitat i senzillesa que fan estremir, malden per capejar el temporal amb una lliçó de la millor governança, maldant perquè tothom pugui satisfer els seus drets i necessitats, i evitar la col·lisió. Però saben que el temps els va en contra, i que el discurs racista d’Alba Daurada, que a Quios no havia tingut gaire seguiment, ara comença a tenir un ambient propici per fer forat. Demà capvespre, a l’hotel on ens allotjam, hi ha un míting amb dos diputats del partit feixista.
Un Trump grec és possible, gràcies a la Gran Indignitat.