Aterram a l’aeroport de Quios una mica abans de les set del capvespre, hora local, després d’un llarg dia de viatge des de Menorca. Ens allotjam a la carretera de la costa, just davant la mar. Quan hi arribam ja és fosc. A l’altra banda titil·legen els llums de la ciutat turca de Çesme, com un far que avisa que demà, com cada dia, en vindran més.
Na Marga Benejam i n’Erika Guilabert, tècniques del Fons Menorquí de Cooperació, el seu president, Florenci Conde, i jo mateix, som en aquesta illa grega del mar Egeu, a menys de vuit kilòmetres de la costa de Turquia, per conèixer la situació i el projecte de cooperació “Menorca amb Quios”, amb el qual els pobles de Menorca i de Quios es donen la mà per atendre la gran afluència de persones refugiades que, fugint de la guerra d’Orient Mitjà, arriben a aquesta illa. Famílies senceres, la majoria procedents de Síria, travessen la mar en llanxes neumàtiques amb la fràgil esperança de trobar acollida en aquesta difícil i esquerpa Europa que es resisteix, indignament, a obrir la mà.
Els regidors Giorgos Karamanis i Dimitris Karalis ens conviden a sopar a un bar del passeig marítim, i tot d’una entram en matèria. Dimecres assistirem a un ple de l’ajuntament on s’ha de votar la creació d’un nou camp de refugiats. No ho tenen assegurat, perquè els 25 regidors de la majoria de govern, del partit independent de Quios, no hi estan tots d’acord. La sensació que aquesta crisi no s’acaba mai ha començat a minar els ànims i les millors voluntats. Però ells no s’arronsen. És el que cal fer, diuen.
Menorca i Quios estan unides per la història. Un treball de na Josefina Salord que he llegit durant el viatge explica que després de l’assalt dels turcs a Ciutadella, l’any 1558, nombrosos menorquins van trobar acollida a Quios –el Xiu, com l’anomenaven en català– des d’on procuraven el rescat dels seus familiars captius a Constantinoble. El paral·lelisme amb l’acollida que els quiotes presten avui als refugiats sirians és massa directe com per menystenir-lo.
La situació d’avui no és la de l’estiu de 2015, quan arribaven a Quios un miler de refugiats cada dia. Després de l’acord entre la UE i Turquia, la xifra s’ha reduït fins unes desenes diàries. La diferència és que abans estaven de pas: amb pocs dies, s’embarcaven cap al continent. Ara arriben i queden penjats als camps de refugiats, sense saber quan podran sortir. “Quios no estava preparat per açò”, diuen els regidors, “i feim el que podem enmig d’una angoixa creixent”.
“I per què continuau?”, els demana na Marga. “Perquè és el que cal fer”, respon amb rotunditat en Giorgos. I en Dimitris afegeix que, més que pensar en el dia a dia, posen la mirada a deu anys vista: “Pensam en el 2026. Com volem que sigui Quios aleshores? Quan mirem cap enrere, hem de tenir la convicció que vam fer allò que era correcte”.