La germana Gadi Bosch, del Monestir de Santa Clara de Ciutadella, m’ha fet arribar l’agenda dels primers actes de celebració del vuitè centenari de la fundació, a Assís, d’aquesta orde monàstica i contemplativa femenina. El fet m’ha dut a reflexionar sobre la vigència d’aquesta opció de vida en la nostra època. Podríem parlar de l’aspecte personal d’aquesta vocació, d’allò que pot moure una dona o un home jove d’avui a abraçar de per vida el camí de la contemplació en comunitat. Però també, i és el que faré breument aquí, en podem parlar des del vessant, diguem-ne, sociològic, d’allò que representa la pervivència d’aquestes comunitats en una societat secularitzada, pluralista i materialista —dit això en un sentit descriptiu, no com un judici de valor.
Si vostè és mínimament cinèfil, deu recordar el curiós fenomen de l’èxit del documental El gran silenci, en què es mostrava la vida dels monjos cartoixos d’un monestir francès. Estrenat en el circuit comercial de sales de cinema a finals de 2006, a les principals ciutats va estar moltes setmanes en cartellera, i ningú no sabia explicar-se la raó d’aquell succés inesperat. Una cosa semblant ha passat ara amb la pel·lícula francesa De déus i homes, basada en la darrera etapa de la vida d’una comunitat monàstica de la Trapa a Algèria, l’any 1996, just abans que set monjos fossin assassinats per un grup fonamentalista islàmic. Els comentaris que ha suscitat (recoman filmaffinity.com) l’elogien no sols per la seva bona factura cinematogràfica, sinó també, d’una manera explícita, per portar al nostre present una reflexió sobre la naturalesa i els fruits de la vida contemplativa, convertida, en aquest cas, en un gest d’amor i pau fins a l’extrem.
Són dos exemples que duen a pensar que, malgrat la imatge superficial de desubicació, d’anacronisme, de viatge en el temps, que sol suscitar una referència qualsevol a la vida contemplativa —ho experiment quan en parlo a les classes de religió que impartesc a educació secundària—, també es tracta d’una realitat que continua interpel·lant. El periodista Antoni Puigverd atribueix l’èxit de les pel·lícules que esmentàvem al contrast que mostren amb l’estil de vida de la nostra societat: el silenci, el ritme i la interioritat, com antítesi del brogit, l’histrionisme, l’estrés sistemàtic i sistèmic.
La vida monàstica en la societat occidental, i Santa Clara en el petit món de Ciutadella, ha passat per moltes vicissituds. D’un encaix normal en èpoques antigues, a episodis d’hostilitat (el monestir de Santa Clara fou destruït durant la guerra civil), fins a una creixent indiferència, unida al desconeixement, de l’actualitat. Si la vida monàstica fos un producte que es ven, diríem que està en hores baixes, potser en una crisi irreversible. Però el baròmetre que regula la seva atmosfera no és quantitativa, ni fàcil de mesurar en termes d’èxit. La missió i el sentit de les monges de Santa Clara i de tots els monestirs d’arreu del món —de les altres religions, també— són esdevenir un dit que apunta a la lluna, un fanalet que s’encén en la fosca, un suggeriment de la profunditat insondable de l’esperit humà, que no és un abisme sinó un pou. Com també ha dit Antoni Puigverd, “hi ha llocs, moments o situacions en què fins i tot els més descreguts i racionalistes capten una mena de reverberació interior, una mena d’electricitat, l’eco d’allò que abans s’anomenava espiritualitat i que, després de dècades de relativisme i de secularització, alguns anomenen poesia”.
Com en totes les coses importants de la vida, allò de menys és la paraula. Les monges de Santa Clara a això ho continuen anomenant espiritualitat. Podem dir-li poesia, també. Segur que a elles els agrada. Fa vuit-cents anys que hi són, i avui, amb la seva presència callada i humil, continuen apuntant lluny.