De vegades l’atzar et regala motius que bé mereixen una reflexió. Basta que et deixis acaronar per ell i treguis punta a l’anècdota per convertir-la en relat, que en aquest cas no vol dir ficció, sinó realitat ordenada, intel·ligible. L’altre dia remenava llibres per les prestatgeries de Mestral Maó ―per al lector mallorquí o eivissenc, aclariré que Mestral ve a ser com Deixalles―, i em vaig trobar un llibre amb les ponències de la Primera Conferència Europea sobre el Desenvolupament Sostenible de les Illes, organitzada per la UNESCO, celebrada a Menorca l’abril de 1997. Se suposa que si els organitzadors la van anomenar “Primera”, devien tenir intenció de fer-ne noves edicions, però fins al dia d’avui no ha estat així. I aquesta és la primera dada a retenir: no és prou interessant el tema? No mereix l’esforç de la continuïtat?
Em vaig demanar, també, per què algú s’havia desfet d’aquest llibre. Cal agrair-li que no el llencés directament al contenidor del paper per reciclar, actitud ecològicament sostenible però no culturalment, ja que el paper es recicla, però el coneixement no. En el llibre es parla d’indicadors de la sostenibilitat, de gestió neta els recursos, de transport i insularitat, de conservació del patrimoni, de cooperació i treball en xarxa entre regions insulars… Ja no li interessen aquestes qüestions a l’antic propietari del llibre? Considera que ara són mals temps per aquesta lírica?
Un client de Mestral s’havia deixat el diari del dia damunt les prestatgeries, i l’atzar i jo vam decidir que me’l podia quedar. Mentre esperava davant el taulell per pagar aquell llibre i alguns altres, fullejant el diari em vaig trobar amb l’enèsima reiteració dels arguments dels dirigents menorquins del Partit Popular sobre economia i productivitat, amb l’objectiu de fer sortir Menorca de la crisi. L’atzar i la meva neurona es van posar a treballar en equip per establir relacions entre el llibre de què parlava i aquesta línia de discurs. Els populars diuen que és la iniciativa privada i no l’administració pública qui ha de liderar la recuperació econòmica. Parlen de societat civil i institucions públiques en termes de confrontació, de competència, no de col·laboració, i reserven a aquestes segones un discret paper d’arbitratge, no de motor, d’impulsor, de dinamitzador.
El gran problema és que aquests dirigents polítics són espessos i llenegadissos com la pell d’una anguila quan es tracta de concretar com ho faran i què significa tot açò. Quan parlen de treure barreres i restriccions a la iniciativa empresarial per posar en marxa noves activitats productives, hi podria estar d’acord si no m’ensumàs que ho faran amb l’estil que ja li coneixem al Partit Popular: imposició unilateral de la raó econòmica, i abandó de qualsevol altra dimensió, considerada una nosa, un obstacle perquè els creadors de riquesa puguin fer allò que els surti dels talonaris. A l’hora de concretar, són tan gallecs com el seu correligionari Pío Cabanillas, que durant les primeres hores del cop d’estat del 23F ―la setmana que ve farà trenta anys!― deia: “Ganaremos. No sé quienes, pero ganaremos”.
La indefinició, la poca claredat, el discurs equívoc dels populars em fa témer que, si arriben a governar, no facin com la persona anònima que ―digueu-me malpensat― va desfer-se del llibre de la sostenibilitat a les illes perquè aquest tema, després de la crisi, ja no interessa. O dit d’una altra manera, que la sortida de la crisi passi per la rehabilitació del, fins ara, tan desdenyat «desarrollismo» tardofranquista, una fugida cap endavant en forma de desprotecció territorial, de neoliberalisme en versió provinciana, del campi qui pugui i beneit el darrer que arribi. I si no volen que pensem malament i ens imaginem coses lletges, que parlin clar, que diguin en quins aspectes li trauran a les administracions públiques la capacitat d’ordenar, regular i establir el rumb econòmic de Menorca. Si no ens expliquen, com diria el senyor Bauzá,piensa mal y acertarás.