Les lleis d’estrangeria de l’Europa comunitària, tot i algunes diferències, preveuen que una persona estrangera amb residència legal que comet un delicte, en lloc de ser castigada amb pena de presó, pugui ser expulsada. Un dels àmbits en què això es duu a la pràctica és en el cas de mutilacions genitals femenines: un pare/mare que hagi practicat aquesta agressió contra una filla -a l’Estat espanyol, és el delicte tipificat a l’art. 149.2 del Codi Penal-, ja sigui en territori de l’Estat o a l’estranger, sol ser expulsat. Arregla res, això?
Diu el refrany que del que els ulls no veuen, el cor no se’n dol. Doncs no. És com amb la petjada ecològica: si, posem per cas, l’electricitat ens arriba a les Balears a través d’un cable submarí que ens connecta amb la Península, no vol dir que haguem reduït la contaminació, simplement s’originarà a una altra banda. Igualment, les agressions contra la integritat genital no se solucionen llevant-nos el problema del davant. I evidentment, no s’aconseguirà res reduint l’ajuda al desenvolupament un 23%, com ha quantificat Intermón la retallada pressupostària espanyola per a enguany. Si la defensa dels drets humans no està acompanyada de recursos i d’accions en tots els camps -social, polític, jurídic-, ja se’n poden fer, de declaracions institucionals, que les bones paraules se les emportarà la brisa més lleugera.
