Ja fa temps que Zapatero només escolta qui li convé, o si voleu, només fa cas a qui l’estira cap a una banda. En matèria econòmica, els interessos d’aquesta criatura amorfa anomenada mercat són sistemàticament assumits pel president espanyol com un mandat inapel·lable, que transforma en decisions polítiques i “reformes” amb una obediència servil. En canvi, quan els qui remuguen són els qui, d’una o altra manera, representen els interessos de la gent del carrer, com vostè i jo, i en especial dels més febles de la cadena –aturats, pensionistes, immigrants-, Zapatero té cada cop menys contemplacions. Aquests darrers dies, amb motiu del debat sobre les pensions, ha donat a entendre que el diàleg només li interessa si els altres accepten el que ell vol que surti. Parla de consens, però tothom entén que això és la façana amable d’un veritable trágala, perquè si no hi ha acords diu que tirarà pel dret.
Un altre àmbit en el que la careta d’home dialogant cada vegada es converteix més en una caricatura, és en el de l’autogovern, i és interessant constatar com els arguments utilitzats apuntalar les retallades autonòmiques són, també, d’ordre econòmic. De poc ençà, tota la culpa de tot és de les autonomies. Entre les propostes del document Por un estado autonómico racional y viable, que acaba d’editar FAES amb l’apadrinament d’Aznar, i els darrers moviments de Zapatero en matèria d’economia i estat de les autonomies, només hi ha una diferència de grau, no de naturalesa.
Mirem el que passa amb la competència autonòmica de regular els horaris comercials. Zapatero vol actuacions concertades per homogeneïtzar el mercat i unificar els horaris, de suprimir la potestat dels ajuntaments d’emetre determinades llicències municipals, i d’uns incerts “instruments de coordinació” entre comunitats autònomes, que l’experiència mostra que acaben essent mesures de xantatge: a fora fa molt de fred. I els seus arguments són els mateixos de les grans empreses de distribució, lobbies que, òbviament, no tenen cap tipus d’interès en el consumidor/ciutadà.
Des de Menorca fa por pensar en una uniformització de la política comercial a escala estatal. La desregulació absoluta d’horaris comercials i un eventual aixecament de les restriccions a grans superfícies o a la concentració empresarial, causaria la desertització de la trama comercial urbana, la reducció del nombre de comerços (i per tant, la destrucció de llocs de feina) i la progressiva conversió de moltes petites empreses independents de comerç al detall en franquícies o sucursals de grans cadenes. Molts dels actuals propietaris i empresaris autònoms del comerç minorista es convertirien en empleats, mal pagats, de les grans cadenes que tendeixen a monopolitzar els sectors del comerç.
En definitiva, no és un problema ―només― d’autogovern en termes estrictament polítics. És un problema de gestió d’interessos econòmics i socials contraposats. Els lobbies macroempresarials defensen els seus interessos. Aquest és el seu paper, res a dir. El problema és que des de la màxima instància política espanyola no hi ha una postura d’equidistància ni arbitratge amb els qui defensen altres interessos, sinó una cada cop més indissimulada connivència amb aquestes instàncies de gran poder econòmic. Comprenc que per a les grans corporacions comercials sigui un problema que les comunitats autònomes o els ajuntaments puguin tenir dret a decidir alguna cosa. No els va bé multiplicar la negociació en múltiples fronts. Això és un problema per a ells, no hi ha dubte, perquè al gran capital només li va bé l’homogeneïtzació normativa i la concentració de poder per negociar de tu a tu. Però des del moment que Zapatero es converteix en l’executor de les reformes que interessen aquests sectors, no hi ha dubte que el problema el tenim nosaltres.