Les darreres mesures econòmiques del govern espanyol han provocat una lògica allau de comentaris càustics per la contradicció que suposa que, tractant-se d’unes receptes predicades des de fa temps pels valedors més abrandats del neoliberalisme i el fonamentalisme de mercat, siguin introduïdes per un govern socialista-obrer.
Si obrim el focus veurem que a tota Europa succeeix el mateix: resulta molt difícil traçar una línia divisòria entre les mesures de política econòmica que prenen els governs segons si són de dretes o d’esquerres. Les diferències s’expliquen millor a partir d’altres eixos: la tradició més o menys estatista (àrea llatina vs. món anglosaxó), la balança comercial, la solvència i liquiditat de cada estat i de les seves principals empreses, i les recomanacions (llegiu ordres) dictades pels organismes reguladors i supervisors, o pels atacs rebuts des dels mercats financers.
Salta a la vista que a Europa el baròmetre polític marca un declivi espectacular de les opcions d’esquerra. A les eleccions al parlament europeu de 2009, els partits de dreta, centre-dreta i liberals van assolir 403 escons; tota l’esquerra junta (socialistes, ecologistes, comunistes i independents progressistes) tan sols en van conquerir 274. I en les eleccions estatals i regionals, la tònica es manté, o encara empitjora. Potser és allò que deia Mario Capanna: posats a triar, si no estam disposats a canviar el sistema ―perquè no creiem en les alternatives o perquè no volem fer els sacrificis que comportarien―, la gent prefereix els originals a les fotocòpies. Ja que hem de sofrir retallades, no semblen gaire de fiar aquells que proclamen “ni una passa enrere en polítiques socials”, i després fan el contrari del que diuen. Millor confiar el vaixell als qui no es tallen un pèl a l’hora de predicar mà dura, retallades i sacrificis. Almenys aquests diuen i fan el mateix, i s’ho creuen. Fa por, tot açò. Però sembla que els tirs van per aquí.
Si observam el que ha passat a les eleccions catalanes del 28N, i per bé que aquí l’eix nacional pesa moltíssim, les coses no són gaire distintes; la gent no ha votat grans solucions per sortir de la crisi, perquè sap que la seva magnitud està fora de l’abast d’un govern regional, però sí que reclama mà ferma, solvència gestora i poques manies. Encara està per veure que l’equip d’Artur Mas ho aporti, tot açò, però és el que la gent espera d’ells, i per açò els han votat.
Cal demanar-se si ens trobam davant un simple canvi de cicle polític, amb l’habitual moviment pendular esquerra-dreta que es viu a Europa des de la postguerra, o davant una ruptura més profunda. Hi ha indicis d’esgotament de tot un model. La socialdemocràcia va néixer com una alternativa a l’esquerra revolucionària. No pretenia substituir el capitalisme per un altre sistema polític i econòmic, sinó reformar-lo des de dintre, llimar els seus excessos, compensar els desequilibris que intrínsecament generava i afavorir un repartiment més equitatiu de la riquesa. I no seria just negar que aquesta perspectiva ha estat matriu de grans aportacions i conquestes socials. Però açò ha funcionat mentre hi havia per repartir, i mentre el capitalisme s’ho deixava fer perquè els seus fonaments no trontollaven. Val a dir que aquest full de ruta ha portat els grans partits socialdemòcrates a abandonar progressivament els seus objectius finals, conformant-se cada cop més en el vol curt de la gestió de la realitat i el tacticisme per mantenir-se en el poder, o per accedir-hi quan pels lògics cicles polítics n’era apartat per la ciutadania.
Aquest esquema ha funcionat també en temps de crisi, però només quan les sotragades eren conjunturals. Ara ens trobam amb una crisi estructural, mai vista des de la Gran Depressió de 1929. I una de dues: o les possibilitats de reforma interna del capitalisme ja han donat tot el que podien donar de si, i més prest o més tard es plantejaran alternatives globals ―viables o forassenyades, ja se veurà―, o bé l’esquerra reformista haurà de reinventar-se.
A partir de 1929, les noves teories de Keynes van fornir la socialdemocràcia d’un bagatge intel·lectual i tècnic que li han donat combustible fins avui. La Gran Recessió iniciada el 2008 potser donarà a llum un nou esquema econòmico-polític de referència com ho fou el keynesianisme, i la socialdemocràcia podrà afrontar una imprescindible reformulació per sobreviure i rellançar-se. Mentrestant, l’únic que deixa veure és una gran desorientació, una tremenda incompetència per plantejar alternatives, i una patètica incapacitat per fer una altra cosa que no sigui imitar, tard i malament, les polítiques de la dreta, amb la boca petita, amb mala consciència, i volent fer creure que fa una cosa distinta.