Si una ONG comença a rebre menys donacions i perd activistes o socis, convé que s’ho faci mirar: els dos indicadors junts poden significar una pèrdua de confiança, o bé una dificultat de connexió amb la societat, o totes dues coses alhora. Però si el que succeeix és que hi ha persones -moltes o poques- que canvien el tipus d’aportació que fan a una ONG, en principi és una bona notícia, perquè significa que aquesta entitat continua tenint els mateixos suports; simplement és que la gent comparteix allò que té, allò que pot.
I tanmateix, és obvi que les ONG necessiten recursos econòmics per poder tirar endavant els seus projectes. En temps de crisi és comprensible que disminueixi el volum de donacions monetàries particulars. Aquí és quan les administracions públiques han d’intervenir per garantir la continuïtat dels projectes essencials, i apuntalar la viabilitat d’aquelles ONG que aporten un plus de qualitat, eficàcia i vertebració social a través de la seva activitat.
No tot és elegible. No totes les ONG són iguals, ni tots els projectes tenen la mateixa importància. El que cal -és el més difícil, certament- és definir uns criteris de selecció. Si no es té criteri, el resultat és que es retalla a tothom per igual, o encara pitjor, que es retalla sense mesurar-ne les conseqüències, i això sí que pot fer entrar en crisi la solvència i la professionalitat de les millors ONG. I no crec que, com a societat, ens convengui gaire posar pals a les rodes de les ONG que expressen i canalitzen les millors energies de la societat.