Encara no fa dos dies, com aquell que diu, estàvem en l’entusiasme autonòmic generalitzat. Els partits polítics s’apuntaven alegrement al carro de les reivindicacions davant Madrid (sobretot si els qui governaven “aquí” i “allà” eren de signe contrari). Lentament han anat aflorant crítiques més o menys ponderades a determinats excessos, i avui ja ens trobam de ple en la tercera fase, la del qüestionament desacomplexat, rotund i global de la viabilitat del model autonòmic, posició que cada vegada té més adeptes. Val a dir que la connexió entre crisi i debat autonòmic ha estat letal, fins el punt de fer aparèixer l’increment de l’autogovern autonòmic com un més dels culpables de la crisi, i convertir-lo en un dels àmbits preferits per executar purgues i dietes d’aprimament.
Convé tenir clar, per comprendre la situació i sobretot per ser honestos amb les propostes de futur, que l’estat de les autonomies no és un invent dels nacionalistes. En realitat, podríem parlar del “model Bismark”. De la mateixa manera que el canceller conservador prusià del s. XIX va crear la seguretat social amb l’objectiu de frenar l’ascens de l’esquerra i els sindicats, igualment a l’Espanya de la transició es va dissenyar l’estat de les autonomies (el famós “café para todos”) per neutralitzar les reivindicacions nacionalistes allà on eren potents, és a dir, a Catalunya i el País Basc. Açò no treu que nacionalistes i regionalistes de tots els territoris de l’estat es vagin apuntar com un èxit propi (en part ho era, vam ell ara) el desenvolupament de l’estat de les autonomies i cada èxit parcial en l’increment de l’autogovern.
Mentre hi havia duros, tot anava bé. Però ara que van mal dades, i n’hi ha per estona, l’autonomisme recula posicions. Al capdavall, no té res d’estrany que els qui no han cregut mai en l’autogovern i en la descentralització política, al final s’hagin cansat de la jugueta, sobretot ara que comença a fallar.
I en aquesta nova situació, a més, la tàctica del peix al cove, practicada a l’engròs per Jordi Pujol i imitada en edició de butxaca per tothom qui ha pogut, s’ha girat en contra dels seus practicants. Perquè açò només funciona amb el vent a favor. Quan la reivindicació autonomista ha deixat de plantejar-se essencialment com un dret i s’ha convertit en el premi a qui sap mercadejar millor, quan l’autogovern s’ha convertit en una mercaderia de bescanvi, quan una força política amb poca representació ha pogut fer de frontissa per obtenir grans dividends en forma de traspassos competencials, beneficis fiscals o inversions en el territori, s’estava fabricant un miratge: mentre la jugada sortís bé, hom podia treure pit, però quan s’ha perdut la posició de privilegi, la revenja dels qui havien transigit per la força del xantatge no es podia fer esperar.
En plena cura de contenció i aprimament de les administracions públiques, resulta del tot impossible mantenir unes administracions duplicades, triplicades, i fins a quadruplicades (govern central, autonòmic, consells, ajuntaments). La racionalitat demana, en principi, que cadascú jugui el seu paper, i que les competències i els recursos es distribueixin, no que es multipliquin. I això només es pot fer de dues maneres: o a través d’un procés recentralitzador de l’estat, en què les administracions autonòmiques i la municipal perdin pes i recursos, o a través d’un autèntic procés de construcció d’un estat federal.
I aquí ballam. Perquè a Espanya cada vegada són més els qui s’apunten a la primera opció amb un entusiasme febril, mentre que la possibilitat federalista té menys amics que el pollet Calimero. I el federalisme, com el matrimoni, és cosa de dos: si un no vol, ja en pots fer de bots. Davant aquest panorama, el meu pronòstic per als anys que vénen és senzill: Espanya viurà un procés de recentralització extens i profund, i com que això ratificarà la impossibilitat d’un encaix diferenciat de les nacions històriques amb uns ciutadans que no volen renunciar a l’autogovern, la conflictivitat anirà creixent i la retroalimentació de l’independentisme està garantida.
En canvi als territoris, com el nostre, que no tenim una part significativa de la ciutadania disposada a fer valer els seus dret, tenim tres camins. El primer, emparar la barrumbada que ens ve, i fer allò que sabem fer millor: llepar-nos les ferides, i lamentar-nos en lloc de protestar. El segon, continuar jugant, mentre puguem, a la puta i la ramoneta, i qui l’agafa és seva. El tercer, imitar molts catalans que, sense ser nacionalistes, s’han fet independentistes per necessitat.
En qualsevol dels tres escenaris, l’estat de les autonomies tal i com l’hem conegut és molt a prop de fer el darrer alè.