Dilluns passat, al programa “Al dia” d’IB3 Ràdio, un tertulià ironitzava sobre les previsions d’èxit del debat de política general que havia de tenir lloc aquesta setmana al Parlament de les Illes Balears. Pronosticava un seguiment massiu i en directe ―entorn del 99% de la població!― de les principals intervencions dels cappares de la pàtria, i deia que als bars, als llocs de feina i al carrer dels nostres pobles i ciutats, des de fa dies la gent no parla de res més…
L’endemà, al mateix programa, un grup de periodistes reprenia aquest comentari per demanar-se el perquè de l’ínfim interès que desperta aquest debat entre els ciutadans. Un d’ells plantejava, amb autocrítica, si l’extensa cobertura que fan els mitjans de comunicació sobre aquest esdeveniment, realment respon al que demanen els lectors, oients i espectadors. Un col·lega li va respondre que si els mitjans haguessin de prioritzar el que la gent vol veure publicat, segurament les portades de la premsa serien les mateixes de les revistes del cor. Ja és gros que a la gent li preocupi més la darrera collonada de Belén Esteban que les decisions d’un conseller o un ministre. I d’aquí, ja van passar al plany: la política està desacreditada, el que fan o diuen els polítics no interessa ningú, etc.
Que el debat de política general interessa ben poca gent, és una obvietat. Però em deman si la baixa devoció pels debats parlamentaris ha estat mai, entre el comú dels ciutadans, gaire diferent de la d’ara, excepte en comptades ocasions. A les seves cròniques parlamentàries de principis de la dècada de 1930, Josep Pla ja explicava que l’ardor amb què els senyors diputats vivien les seves discussions, rarament es traslladava al carrer: amb prou feines les seves diatribes provocaven una imperceptible aixecada de celles.
I així i tot, no crec que es pugui dir que no ha canviat res des d’aleshores. No. Una cosa és el desinterès per la tasca quotidiana i ordinària dels polítics, que crec que sempre ha estat baixa, i una altra és la caiguda en picat de la confiança i la credibilitat de la classe política. El problema no és si la gent ha seguit molt o poc el debat de política general d’aquesta setmana, sinó si, més enllà de l’acostumada indiferència, no hi ha una desconnexió més profunda, una ruptura que afecta el moll de l’os de l’acció política. I açò, ho veig i no m’agrada.
A veure si amb un exemple em sé explicar millor. Fa molts d’anys, hi havia a Ciutadella un canonge, el senyor Florit, conegut per la seva oratòria arravatada i inflamada. En una ocasió, un home que sortida de missa es va creuar amb un amic, que li va demanar què li havia semblat la prèdica del canonge. «Deu haver estat molt bona», va respondre aquell, «perquè no he entès res de res». És obvi que l’objecte de valoració no era la intel·ligibilitat del sermó, sinó la importància atorgada a la tasca de l’orador sagrat. Tornem als polítics: el ciutadà mitjà mai no els ha entès gaire, tampoc. Xerren un argot entelat i es mouen en uns territoris dialèctics estranys per a la majoria. Això no és cap problema. Ja s’ho faran, és la seva feina. El problema no és que ara el comú de la gent no els entengui, és que, ara, la seva feina ni s’entén, ni es valora, ni es respecta. Hem passat de la incomprensió a la indiferència, i d’aquesta al menyspreu i al blasme.
Per què ha passat això? De qui és la culpa? I en el fons, de qui és el problema, dels polítics o de tots nosaltres? Cap a on ens mena la desafecció generalitzada de la política? En podríem parlar hores. N’hauríem de parlar més, vaja. Però alerta: em regira la facilitat d’alguns per resumir en una sola frase, escrita amb retolador gruixut, l’explicació d’aquesta situació complexa. Quan sent ―i ho sent moltes vegades― algú que diu que ho té claríssim i que té la solució infal·lible, em vénen ganes de fugir corrents. Si aquests són els qui ens han d’arreglar el país, em qued amb els polítics que ja tenim.