Aquesta setmana s’ha complert el setantè aniversari d’un esdeveniment tràgic, rellevant i transcendental per a la història contemporània d’Europa. Cap a les quatre i mitja de la tarda del dissabte 7 de setembre de 1940, mentre els anglesos es preparaven com cada dia per complir amb el costum de prendre el te, el cel de Londres es va ennegrir. Però aquella tarda fatídica, allò que tapava el sol damunt la ciutat del Tàmesi no eren núvols carregats de pluja d’una tempesta de finals d’estiu, sinó l’estol mortífer de la Lutwaffe, l’aviació de guerra alemanya, disposada a llençar el “Blitz”, el bombardeig més esfereïdor de la història -si més no fins aquell moment. En una sola jornada, els avions alemanys van descarregar damunt Londres més de tres-centes tones d’explosius i quatre-centes bombes incendiàries, que van causar la mort de 430 anglesos. Durant setanta cinc nits consecutives (només van fallar un dia a la cita, per mal temps) l’aviació de Hitler va colpejar les principals ciutats angleses, causant la mort de més de 43.000 ciutadans i deixant més d’un milió de persones sense casa.
Els principals diaris anglesos han publicat aquesta setmana unes pàgines especials o un suplement commemoratiu, a on alguns testimonis supervivents han reviscut aquelles jornades de terror. No hi ha dubte que per a la població civil de tota Anglaterra, aquells interminables dos mesos i mig de la tardor de 1940 van ser com si, finalment, s’hagués complert la famosa amenaça que aterria els gals de l’antiguitat: que el cel els caigués damunt el cap.
A qualsevol de nosaltres se’ns fa difícil imaginar les sensacions de la població anglesa durant aquell malson. Ens sembla impensable que aquell desastre es pogués repetir avui, si més no en la segura i confortable Europa. És cert que, fa quatre dies, el conflicte de l’antiga Iugoslàvia ens va posar a la cantonada una guerra estremidora. Però els conflictes dels darrers anys han tornat a portar aquest tipus de violència lluny de casa. Per bé que hi hagin anat soldats nostres, els conflictes d’Iraq o Afganistan no deixen de ser percebuts com l’eco d’una batalla llunyana. I com que, a més, el llenguatge oficial a això no ho anomena guerres sinó intervencions militars, o encara més subtilment (i hipòcritament) operacions de pacificació, tot ajuda a escampar la sensació que el “Blitz” és, definitivament, cosa del passat. Objecte de cinema, de reportatge, de llibre d’història. Res més.
Però això no significa, per res, que avui hom visqui amb una sensació de més seguretat que fa unes poques dècades. Cert, s’ha esvaït la basarda que el ens caigui al damunt -en forma de llamps divins o de bombes aèries-, però s’han alimentat i han crescut altres pors cervals a nous perills. Alguns, com el terrorisme, els tenim identificats, sabem com colpegen, com fan mal. Altres són més subtils, més indefinits, dibuixen una amenaça més sorda i imprecisa, com l’amenaça del canvi climàtic, els riscs de les xarxes digitals, o la vulnerabilitat de la salut davant noves malalties o per possibles abusos de la biotecnologia. Com recorda Zygmunt Bauman, avui vivim les escenes finals d’un dels temes principals de la modernitat, que era la confiança en les pròpies forces -les de l’individu, les de la societat- per progressar i avançar cada dia una mica cap a quotes mai abans conegudes de benestar. Com ho farem per no sucumbir a la por sense girar l’esquena als perills reals?
Probablement som la primera generació, després de moltes, que té la sensació que els nostres fills poden viure en un món pitjor que el que hem conegut nosaltres. Fins i tot dintre de la desesperació de la població anglesa que va suportar el “Blitz” alemany, hi havia una confiança sòlida en la capacitat de subvertir aquella situació i de vèncer l’aparentment totpoderós Tercer Reich. El temps els va donar la raó. En els nostres dies, el sentit comú no ens hauria de portar al desànim desesperançat, però tampoc a caure en un optimisme ingenu, a menysprear els discursos crítics com a indesitjables mals averanys. El repte de la nostra època no és tapar el pessimisme intel·ligent amb l’optimisme de l’estupidesa col·lectiva, sinó transformar els presagis ombrívols en el millor argument a favor de la necessitat de subvertir la dictadura de la realitat.