Tenc un gran respecte per tot el que es mou entorn a l’autoajuda i les teràpies emocionals. Només de pensar en la gran quantitat de persones que han patit un conflicte vital greu, o que han tingut dificultats per superar un trasbals personal profund, i a les quals els ha anat bé la lectura d’un llibre, l’assistència a un curs o unes xerrades, o la pràctica d’alguna de les moltes i diverses teràpies per a la recuperació de l’equilibri personal, ja és per pensar que alguna cosa bona deu haver-hi en tot açò. Però vaja, tampoc no negaré que sent una certa prevenció davant algunes coses d’aquest món que es presenten com el miracle infal·lible per solucionar el problema ics, o la recepta definitiva per curar tal o qual malaltia. Bé, la veritat és que tendesc per sistema a desconfiar de qualsevol espavilat que ofereixi receptes segures i fàcils per a res. Quan, per exemple, davant la complexitat dels problemes de la crisi actual sent algú que diu “jo tenc ben clar el que s’hauria de fer”, en fuig com els moixos de l’aigua. I com açò, en tot. Escèptic que és un, ves que hi farem.
Una de les coses d’aquest món de les teràpies emocionals que em posa peu a retxa és la freqüent aplicació d’un model i un llenguatge mecanicista a la vida i als seus problemes, com si les persones, cos i ànima, fóssim com un motoret que quan fa perla, bugia nova i a córrer. No em referesc a les frases fetes que ha incorporat el llenguatge comú, com allò de dir que a algú li falta un pern per indicar que no es troba en els seus cabals, o que aquell altre és una màquina per dir que és molt bo o molt eficaç en una feina o una habilitat. No, no és d’açò que parl. Vull dir que em fa nosa que la forma d’entendre i de parlar dels problemes personals, sobretot dels emocionals, cada vegada s’emmotlli més a un vocabulari i unes expressions més pròpies de la tècnica, la gestió o el món de l’empresa, que de la vida, amb tota la seva riquesa, expressivitat i espontaneïtat. Nietzsche, fa més de cent anys, ja es va mostrar especialment sensible a la deriva excessivament racionalista i mecanicista de la concepció de la vida humana, que guanyava terreny amb l’optimisme científic i tècnic de la seva època, i amb el poeta Hölderlin advertia del risc de “no veure la terra, no sentir el cant dels ocells, i eixugar el llenguatge entre els homes”.
Com us ho diria? Cada dia és més freqüent escoltar una conversa de persones normals que parlen de “gestionar les emocions”, “processar els sentiments”, “incorporar eines per millorar les relacions“ o “desenvolupar estratègies per solucionar els conflictes personals”. Tot açò potser són termes adequats com a argot professional dels psicòlegs, però em sembla que incorporar-los al llenguatge ordinari no és gaire polit. I titular un programa de televisió “Bricolatge emocional”, em sembla que ja és fer-ne un gra massa. Vaja, no crec que aquest biaix mecanicista del llenguatge per parlar de les emocions representi cap enriquiment de la capacitat expressiva, sinó ben al revés, condueix a un encarcarament grisenc i estantís, a l’encotillament dintre d’unes formes d’unes possibilitats expressives limitadíssimes per mostrar i explicar la vida.
Pens que per millorar el benestar espiritual potser hi sortiríem guanyant amb una mica més de literatura —poesia, narrativa, mítica, la rica tradició sapiencial— i amb una mica menys de tecnologia dels sentiments. Fa poc em va arribar a les mans una narració inèdita d’una persona que, en condicions normals, probablement mai no hauria escrit res. Però una vivència límit, una circumstància vital tràgica, la va empènyer a escriure, per explicar —per explicar-se— la seva història a través d’un relat inventat que actua com un mirall. Amb aquest exercici no sols ha aconseguit entendre millor el que li ha passat i ha après a viure amb més plenitud en la seva nova situació, sinó que ha deixat escrit un relat preciós, una perla de sòbria i tràgica bellesa. El seu testimoniatge, si decideix divulgar-lo, seria com un far per a moltes persones que, havent passat per unes circumstàncies semblants, se’n poden beneficiar. En aquest relat, els personatges, quan parlen, no diuen collonades psicologistes, sinó que parlen com a persones normals. De vegades ni tan sols saben posar les paraules adequades a allò que senten. I és justament açò el que el fa creïble, directe, i intensament evocador de la profunditat, la riquesa i el caràcter de misteri únic i irrepetible que té la —cada— vida humana.