La darrera encíclica de Benet XVI duu per títol Caritas in veritate: la Caritat en la veritat. La tesi central del document és que “només en la veritat resplendeix la caritat i pot ser viscuda autènticament”, i que “sense veritat, la caritat cau en pur sentimentalisme, i l’amor es converteix en un embolcall buit que s’omple arbitràriament”. Però el papa no ens prevé del perill contrari: que la veritat sense caritat degenera en fonamentalisme i es converteix en una obcecació endurida que fa tornar insensible i abona la injustícia. En les fonts del cristianisme, tota la força es posava en aquesta segona perspectiva: és l’ortopraxi la que valida l’ortodòxia, no al revés. Jesús diu que “per les seves obres els coneixereu”, Pau parla de veritas in caritate i a la Carta de Jaume llegim que la fe sense obres és morta.
És en l’exercici de la compassió i la lluita per la justícia allà on, fins i tot per a un pensador ateu com Max Horkheimer, hi trobam el moment de veritat de la religió. Aquesta és la lliçó quotidiana de comunitats com la de la parròquia Corpus Christi de Palma: des de la perifèria social -és la parròquia de Son Gotleu-, i perifèria també de la institució eclesiàstica, el seu suport a la construcció de l’hospital de Mbulula, al Congo, és com un mirallet de la seva autenticitat. El testimoni senzill i silenciós de tota la constel·lació de petites comunitats cristianes d’arreu del món que troben en l’acció solidària el sentit del seu ser, és la prova del nou de la seva veritat.
Llegiu el reporatge «En el nostre idioma no existeix la paraula tenir»