En una taula rodona celebrada l’any 1985 a Nova York, Leszek Kolakowski va afirmar que entre les atrocitats comeses per les dictadures de dretes i els règims totalitaris d’esquerres no hi havia gaire diferència, i que, a la vista del que ha succeït al llarg del segle XX, faríem bé de desenganyar-nos i no continuar esperant gaires coses de cap projecte revolucionari. George Steiner, que també participava en el col·loqui, va titllar aquesta posició de cínica.
I no perquè restàs importància o justificàs els abusos de cap règim, sinó precisament pel dany que les revolucions que han degenerat en opressió infligeixen a l’esperança que hom hi havia posat. Steiner es demanava què serà de nosaltres si acceptam que ja no val la pena obrir cap finestra, i afirmava, amb recança, que aquesta és la primera vegada des de 1789 -la Revolució Francesa- que ens prenem per insensat aquell que encara gosa mantenir alguna esperança…
Contemplada des d’una perspectiva històrica -perquè cinquanta anys ja són història-, la incapacitat de la revolució cubana per respectar els drets humans, posada en evidència cada dia en el tracte que dóna als dissidents, actua com un potent dissolvent de l’esperança i alimenta el pessimisme, o el cinisme que retreia Steiner. Si el socialisme cubà acaba de matar la poca esperança que fumeja, si no se sap reformar i no avança cap a una democràcia homologable, serà el culpable que a Cuba es repeteixi el drama de Txecoslovàquia, agudament definit pel cineasta Milos Forman: la frustració de la Primavera de Praga (1968) va permetre que el país passàs, una vintena d’anys més tard, del zoo burocràtic a la selva del neoliberalisme. En ambdues ocasions, el perdedor ha estat el mateix: el poble.
