La pel·lícula L’onada, de Dennis Gansel, ens explica un hipotètic experiment sociològic a un institut alemany de l’actualitat sobre la base d’una pregunta inquietant: És possible que es torni a implantar una dictadura a Alemanya? La qüestió és plausible, perquè els joves alemanys d’avui comencen a rebutjar qualsevol mena de responsabilitat pel que van fer els seus pares i avis i perquè alguns, també, han començat a oblidar. I l’oblit ja fou presagiat pels qui van decidir gravar en pedra, al bloc 4 del camp d’extermini d’Auschwitz, la coneguda frase de J. Santayana que diu que aquell qui oblida la història està condemnat a repetir-la.
Els joves sud-africans, certament, estan molt lluny d’oblidar l’apartheid. Però, probablement, la raó principal del manteniment viu de la memòria històrica és que encara tot és molt recent, molt tendre. Què passarà amb la pròxima generació de sud-africans, negres i blancs? Són fets d’una pasta especial que els protegeixi de l’oblit? No, és clar. L’únic que els immunitza, avui, és el testimoniatge directe dels protagonistes d’aquesta història.
Mentre n’hi hagi de vius, ho poden reviure. Però quan n’hagi mort el darrer testimoni, caldrà continuar servant la memòria i no donar res per suposat. El llibre El factor humà de John Carlin i la seva adaptació cinematogràfica, ara, són útils; demà, seran imprescindibles. Bé, això a Sud-àfrica. Aquí, provau de demanar als joves en edat d’educació secundària què en saben, de l’apartheid. Sí, després els podeu portar al cinema a veure Invictus.
