Possibilitat 1: el client de productes de comerç just és de classe mitjana, o com a mínim amb uns ingressos estables i més que suficients per permetre’s la substitució del cafè xerec de marca blanca del súper per un cafè de gran qualitat d’Alternativa-3, canviar la Nocilla per la crema de cacau d’Intermón, o reemplaçar el sucre blanquejat d’Azucarera Española per l’extraordinari sucre de “panela” de Paraguai. Vist així, el comerç just seria una opció sibarita amb un plus solidari; amb el CJ passaria el mateix que amb el “Club del gourmet” d’El Corte Inglés: que no han notat la crisi perquè el seu client no en pateix els efectes.
Possibilitat 2: la clientela de les botigues de CJ ha entès que la viabilitat dels productors del sud podria posar-se en joc si, per mor de la crisi, començam a deixar de comprar els seus productes. A diferència de les grans superfícies -compres massives basades en el xantatge directe: o compres a aquest preu, o et fots-, el CJ procura garantir la continuïtat dels tractes comercials amb els proveïdors i no deixa la gent penjada a la primera de canvi. Conscient d’aquest mecanisme, el client de CJ ha decidit que si ha d’estalviar ho farà amb altres despeses -oci, cultura, el que sigui-, però no traient el pa de la boca d’aquells pagesos del sud amb qui ha volgut establir una relació de solidaritat.
Quin és el relat que més s’aproxima a la realitat? Depèn de tu.
Descarrega’t el reportatge «El comerç just planta cara a la crisi»