La credibilitat dels grans discursos sobre la construcció d’Europa està avui clarament en entredit i a la baixa. El fracàs del procés de ratificació del Tractat constitucional europeu va ser el punt d’inflexió per passar d’un predomini de les expectatives positives -sense fer llarg- a una sensació cada cop més estesa no d’antieuropeisme, però sí de desencant. Davant això, els grans partits europeus (en sentit purament quantitatiu, és clar; potser n’hauríem de dir grossos, més que grans) haurien pogut aprofitar l’actual campanya electoral per fer pedagogia europeista. En canvi, han posat mà a totes les arts i manyes per convertir-la en unes primàries estatals. Llavors, si creix la desafecció al projecte europeu, que no mirin cap a una altra banda.
És que no hi ha qüestions essencials que exigeixen reflexió i propostes polítiques en àmbit europeu? La gravíssima crisi econòmica en què estam immersos, amb el deteriorament de les condicions de vida d’un nombre creixent de ciutadans europeus, no és un tema prou important com per proposar solucions agosarades i estructurals? Però no: a dos dies del final de la campanya, els principals líders polítics continuen entestats en l’estèril discussió sobre qui és el culpable d’aquesta crisi. En aquesta campanya, qui està formulant les propostes en positiu, les iniciatives amb contingut, les idees innovadores no són els partits polítics sinó la societat civil. En matèria de pobresa i lluita contra l’exclusió social, el decàleg i el plec de propostes d’EAPN són tot un exemple del que hauria pogut ser un programa electoral, en contrast amb la gasòfia que ens han servit els cuiners dels partits.
