Hannah Arendt va posar al seu estudi sobre el criminal nazi Adolf Eichmann el subtítol de «La banalitat del mal», amb la intenció de mostrar que la indústria de la mort que és capaç de muntar la societat moderna no necessita que els seus operaris siguin monstres, personatges sinistres d’una malignitat insondable, sinó homes absolutament normals que es limiten a fer la seva feina, com les petites rodetes d’un engranatge. Pens que aquesta tesi, amb la qual hi combreg, té la seva antítesi, la seva foto en negatiu. O, més ben dit, en positiu: a l’extrem oposat de la banalitat del mal, podem descobrir la simplicitat del bé.
Si convertim en mites les persones que destaquen pel seu testimoniatge altruista, per haver fet de la seva vida un acte de servei i de compromís a favor dels més desvalguts, difícilment ens hi podrem emmirallar. Sempre els veurem com uns éssers fets d’una matèria distinta del pobre fang amb què vam ser pastats nosaltres. Pens que és bo deixar enrere la pedagogia de l’heroisme, la mistificació i la idealització dels mestres de la solidaritat. Val més fer-nos la pregunta de com i per què unes persones normals i corrents fan el que fan. La “recepta” de Jaume Sanllorente va per aquí: els seus referents no són noms il·lustres d’enciclopèdia, sinó les persones de carn i ossos que donen sentit a la seva vida: «Els pobres de l’Índia», diu Sanllorente, «són els meus mestres i els meus caps. Ells m’ensenyen a ser generós, humil i pacient».
Descarrega’t el reportatge «Als inanomenables els queda el somriure»