Trob molt enutjós que la dreta més integrista s’hagi apropiat -almenys ho intenta amb una perserverança formidable- la noció de família. Els seus epígons se senten cridats a la missió històrica de salvar aquesta institució que, en el seu format tradicional, consideren natural i de dret diví. Val a dir que aquest escorament ideològic del concepte de família també l’han propiciat, per la via negativa, determinats sectors de l’esquerra i el llibertarisme, que preconitzaven que la família era una entitat consubstancial a la societat burgesa que calia, per tant, combatre i superar. Afortunadament, són pocs els qui perden el temps i la llavor escoltant aquesta gent carregada de manies. Al cap i a la fi, el debat conceptual sobre aquesta matèria difícilment pot conduir enlloc. Més que parlar de “la família”, val més parlar de les famílies, contemplar el batec de la vida real, l’amor que vessen a mans plenes tantes i tantes famílies concretes que prediquen amb el seu exemple senzill. Les que pugen amb esforç els seus propis fills de sang, les que han adoptat un o més infants, i aquestes altres que participen en els programes d’acolliment temporal, tasca ben difícil i per a la qual es necessita un plus de generositat considerable. Als fills i filles de qualssevol d’aquestes llars els deu importar ben poc esbrinar quina deu ser la fórmula químicament pura de la família.
Descarrega’t el reportatge «Obrir les portes de casa a nins que ho necessiten»