Cada capvespre acudia al centre de dia un grup de voluntaris que feia companyia als iaios i iaies, a la sala d’estar comuna. En Xavier, el nou coordinador del centre, curiós de mena, va decidir aprofitar aquestes estones de tranquil·litat per xoroiar els iaios i iaies, a veure quina la feien. Al cap d’un parell de dies li cridava especialment l’atenció, i no precisament per bones vibracions, aquell voluntari d’una seixantena d’anys de mirada fuita i aspecte entelat i equívoc, que invariablement compareixia cada dia a la mateixa hora i s’asseia al costat d’un vellet escardalenc i tremolós que devia rodar la norantena d’anys. No es deien res.
El voluntari agafava les mans del vell entre les seves, i s’estaven així, sense ni mirar-se, més d’una hora, fins que el vell s’adormia i el voluntari marxava, sense dir res a ningú. En Xavier va recelar d’aquell tèrbol personatge i va decidir intervenir. L’experiència li ensenyava que el voluntariat de vegades atreu gent poc de fiar… —Qui és aquell voluntari tan estrany que ve a fer companyia a aquest vellet? –va demanar a na Clàudia, una de les cuidadores. Ella va riure. —Perdona Xavi, el voluntari és el vell, i li diuen Llorenç. El més jove és en Robert, un malalt mental del barri sense família. En Llorenç és l’única companyia que en Robert no es treu del damunt a crits. Fa una feina excel·lent, el bon Llorenç… quan dorm i tot!
