Mirau, enguany estava com a contentot de veure que les crides a favor del consum responsable per la campanya comercial de Nadal no procedien únicament dels quatre sospitosos habituals. Ja m’estava bé que, cada any, diverses entitats socials fessin un esforç de comunicació per conscienciar vers la moderació en les compres, la reducció d’embolcalls, envasos i residus, la mesura i l’equilibri en els àpats festius… però, ho confés, també em rosegava la sospita que aquests missatges arribassin tan sols als qui ja n’estaven convençuts. I, tanmateix, em deia, val la pena seguir-ho intentant, fins que aquesta crítica faci forat, fins que s’aconsegueixi engrossir el collectiu dels immunes a l’orgia consumista que ha prostituït el Nadal.
Deia, idò, que enguany estava satisfet de veure s’han apuntat noves companyies al carro dels anticonsumistes. Algunes institucions públiques han fet campanyes prou dignes i encertades per prevenir la producció excessiva de residus; el darrer nombre de l’any del setmanari Es Carrer de Menorca obria amb un editorial perfectament intercanviable amb les crides al consum responsable que han fet el GOB, Càritas o REAS a través dels seus propis mitjans. I un botiguer de joguines -a qui, òbviament, l’interessa vendre- em comentava que detectava un lent augment del seny i el bon criteri en molts compradors que ja no estan disposats a deixar-se arrossegar pel bombardeig publicitari que ens promet la el setè cel al mòdic preu de la paga extra nadalenca.
Que bé, que bé… Tot bé, fins diumenge dia 30 de desembre. El cafè amb llet amb galletes del matí se’m va ennuegar en llegir els titulars d’un diari de les Illes: «El desafío de gastar 4000 euros en tres horas, superado». La notícia no era un breu d’agència, no. Ocupava més de la meitat de la portada del rotatiu, i rebia la generosíssima cobertura de totes dues pàgines centrals. El reportatge responia a la iniciativa d’una associació de comerciants que dóna un premi consistent en això: el guanyador té tres hores per gastar-se quatre mil euros trescant per les botigues associades.
Em va envair un oi profund, una ràbia intensa, un agre sentiment de menyspreu cap als capverds capaços d’enginyar-se una tal endemesa. Se’m va ocórrer que celebrar Nadal fent aquesta orgia consumista trobaria el seu equivalent més exacte en celebrar el dia dels enamorats fent una marató de puticlubs. I confés que per uns moments vaig ser pres d’un pessimisme directe, inapel•lable: però què et pensaves, beneitó? Que els profetes que cada any prediquen la conversió aconseguiran alguna cosa en aquesta societat alienada fins al moll dels ossos?
Idò m’equivocava. No us podeu creure la quantitat de gent que he sentit aquests dies sincerament indignada, ferida en la seva sensibilitat de persones simplement normals, per l’afer aquest dels quatre mil euros en tres hores. Són tantes les persones a qui he sentit flastomar contra la mesquina iniciativa de la «marató de les compres», que a més de recuperar, ni que sigui una miqueta, la fe en la condició humana, em sent cridat, des de la modèstia d’aquesta columna, a fer un prec als mitjans de comunicació per quan, l’any que ve, els organitzadors d’aquest sarau la tornin a armar: per favor, no els faceu ni cas. Ignorau-los, condemnau-los a l’ostracisme mediàtic més absolut, que avui per avui aquesta és la forma més semblant a no existir.