Novel·les excel·lents com Esperant els bàrbars, de Coetzee, o La pell freda, de Sánchez Piñol -podríem afegir-hi altres exemples- solen ser ubicades dins el vast compartiment de la literatura fantàstica. Els crítics intenten descobrir en l’univers mític que han creat aquests autors analogies amb la realitat: amb uns fets històrics concrets (l’apartheid sudafricà en el cas de Coetzee) o, d’una manera més genèrica, amb les situacions de tancament i agressivitat de qualsevol «civilització» davant la por a la invassió per part d’un enemic extern, misteriós, temut i combatut perquè no aconsegueixi assaltar els dominis civilitzats. En qualsevol cas, aquesta mena de narracions es llegeixen com una al·legoria, una reflexió metafòrica, una especulació simbòlica.
Però com que sempre la realitat acaba superant la ficció, aquests dies sembla com si tota la potent imaginació i capacitat fabuladora d’aquests autors tan sols hagués estat un anunci, una prefiguració de la tragèdia que es viu ara mateix a les portes de Melilla. La paraula s’ha fet carn. Les imatges més delirants i desenfrenades inventades per Coetzee i Sánchez Piñol tenen a partir d’ara un rostre real, i no ha calgut esperar a l’adaptació cinematogràfica de les novel·les. Els bàrbars i els granots són ara les hordes d’homes i dones de pell calenta i bruna que es llancen a l’assalt de la famosa tanca de Melilla. Es comporten igual: saben que molts d’ells moriran, però persisteixen en la seva escomesa ofuscada. I el coronel Joll, o Batís Caffó, ara tenen nom de guàrdia civil espanyol.
I tanmateix, la nostra reacció davant de la ficció i de la realitat és gairebé la mateixa. Assistim en rigorós directe a la batalla de Melilla, via televisió, mentre ens endrapam una suculenta paella dominical, amb el mateix distanciament vital amb què llegim les peripècies dels personatges novel·lescs. O pitjor encara: atrapats com estam en un món d’emocions sense sentiments, com diu Michel Lacroix, ens commou més fàcilment la magnífica interpretació d’uns actors en una pel·lícula que la descarnada crònica periodística del que està passant en temps real a pocs quilòmetres de ca nostra. En el millor dels casos, ens eixugarem la llagrimeta i tornarem als nostres quefers habituals.
I les institucions polítiques, i els responsables de fer alguna cosa davant aquest problema colossal? Poques diferències. Segueixen tractant-lo com una qüestió de política interior, de seguretat ciutadana i d’ordre públic, no com l’afer més important i inajornable de la política internacional, a escala planetària, d’aquest començament de segle. Com a màxim, el tracten com un assumpte de política europea… interior. S’entesten, ens entestam, a cercar solucions al problema de la immigració, i fracassam reiteradament en cada intent, incapaços d’observar la realitat des de l’altra banda de la tanca, que és el problema de l’emigració.
Què farem? Aixecar més tanques? Fer-les més altes? Electrificar-les? Enviar-hi l’artilleria? Anar a caçar-los abans que arribin? A les novel·les de Coetzee i Sánchez Piñol, això és el que fan els civilitzats. Però no se’n surten.