Una vegada més -ja ens hi té acostumats-, el president d’Extremadura i dirigent del PSOE, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, n’ha dit una de grossa: li agradaria que els dos partits espanyols majoritaris, PSOE i PP, acordassin una reforma de la llei electoral perquè els partits nacionalistes “desapareguin” del Parlament espanyol. Per si no n’hi havia prou amb aquesta andanada, va i suggereix que si el lehendakari Ibarretxe s’atreveix a convocar un referèndum sobre l’autodeterminació d’Euskadi, s’hauria d’enviar a la presó el govern basc. Quasi res.
Com és lògic, les reaccions irades a aquesta envestida radicalment antidemocràtica no es van fer esperar. Però la desqualificació més important, que hauria estat la del secretari general del seu propi partit, Rodríguez Zapatero, no s’ha produït. No basten els comentaris crítics d’alguns socialistes perifèrics. Com tampoc no accept les vanes disculpes de companys seus de partit, que en privat et diuen allò de “és un cas, ja el coneixem, però ell no representa res dins el partit…”. No senyor. Rodríguez Ibarra no és un militant qualsevol. És tot un president de comunitat autònoma. Però ja la pot dir grossa, que mai ningú dels seus no li toca un pèl.
Aquesta impunitat, la total impassibilitat de la direcció del PSOE davant els continus despropòsits de Rodríguez Ibarra i d’altres destacats representants públics socialistes del mateix pelatge -el batle d’A Coruña, Paco Vázquez, o el dirigent basc Redondo Terreros, per exemple-, no fa més que restar credibilitat a la reiterada nova aposta del socialisme espanyol pel federalisme i per un nou impuls al desenvolupament autonòmic. Més prest o més tard, el PSOE tornarà a dirigir el Govern de l’estat, i serà aleshores quan les seves contradiccions internes afloraran i toparan. Quina de les distintes “sensibilitats” que conviuen dins aquest partit acabarà imposant-se? Perquè hom no pot ser a missa i repicar alhora.
L’endemà de les declaracions de Rodríguez Ibarra, m’arriba una notícia colpidora, car demostra que la seva doctrina no és un invent impossible en l’Europa democràtica sinó que, malauradament, ja existeix. El Tribunal de Bucarest -capital de Romania-, ha rebutjat la inscripció d’un nou partit polític regionalista, la “Lliga Transilvana-Banat”. Aquest partit, que havia sol·licitat la seva aprovació amb el suport de més d’onze mil signatures, ha vist com el poder judicial del país rebutjava la seva inscripció i el declarava il•legal argumentant que el regionalisme i el principi de subsidiarietat van en contra del caràcter unitari i indivisible de l’estat romanès. Hem de recordar que a Romania no hi ha cap problema de terrorisme, i cap partit o grup polític no reclama la secessió. El simple i moderat autonomisme d’una regió històrica com Transilvània, amb llengua pròpia diferent de la romanesa (l’hongarès), és concebut com un element perillós i desestabilitzador, i per tant perseguible. Ja ho val: és el mateix que pensa Rodríguez Ibarra de nosaltres, els nacionalistes “perifèrics” de l’Espanya única, uniforme, unidimensional i unidetot.
El Partit Democràtic dels Pobles d’Europea-Aliança Lliure Europea, federació de partits nacionalistes i regionalistes europeus de la qual en forma part el PSM, ha decidit portar aquest afer al Parlament Europeu i al Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg, tot demanant que es pronunciïn en contra d’aquestes mesures i transmetin el seu desacord al Govern de Romania, ja que es tracta d’un país candidat a ingressar, més prest o més tard, a la Unió Europea. Probablement s’aconseguirà un pronunciament en aquest sentit, no en tenc dubtes, però ara mateix els grans grups polítics de l’Eurocambra -socialistes i populars- consideren que la qüestió no és prou important com per tractar-la per via d’urgència. Igual que en el cas de Rodríguez Ibarra. Quina barra.